EL CIELO GIRA

El pas del temps es fa cinema

El cel es mou i gira. I el temps passa. I tot el que està viu es mor. I la història continua... El gran mèrit d’aquest documental excepcional és saber expressar sensacions inabastables amb els recursos més purs i essencials del cinema. “El cielo gira” ignora modes i tendències i busca un espectador pacient i atent. A canvi, proposa un tast de cinema en estat pur, ple de matisos, gairebé hipnòtic.

La debutant Mercedes Álvarez forma part de la pedrera que ha sorgit del máster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, un projecte que ha vist néixer treballs imprescindibles com “En construcción”, de José Luis Guerin, o “Mones com la Becky”, de Joaquim Jordà.

Mercedes Álvarez té el mateix instint cinematogràfic que Guerin (per alguna cosa va ser muntadora seva) i filma amb la mateixa llibertat que Joaquim Jordà, però el seu alè poètic l’emparenta directament amb el gran Víctor Erice, director d’algunes de les millors pel·lícules del cine espanyol (“El espíritu de la colmena”, “El sol del membrillo”).

Però “El cielo gira” va un pas mes enllà d’aquestes influències, perquè Mercedes Álvarez s’implica de manera molt directa -i alhora pudorosa- en la història. La pel·lícula recull els darrers dies d’Aldealseñor, el petit poble de Sòria on va néixer la realitzadora. Ella va ser un dels últims nadons del poble, va marxar quan tot just tenia tres anys i ara retorna al cap de dècades per recollir els darrers instants d’un poblet condemnat a desaparèixer, habitat només per una dotzena d’avis.

Malgrat tot, “El cielo gira” no és només el testament de la fi d’una època i d’unes vides. El treball de Mercedes Álvarez persegueix un objectiu molt més ambiciós i agosarat: filmar el pas del temps en la seva dimensió més amplia. Ja sigui el passat geològic (les empremtes dels dinosaures), l’històric (les referències a la mítica Numància) o el més proper i dolorós (el que recorden els veïns en les seves converses). Perquè l’estil senzill i depurat del documental amaga una estructura elaboradíssima i circular, formada de múltiples capes, significats i recursos.

A més d’un ús magistral de l’enquadrament, el so i la síntesis, Álvarez demostra el seu talent desenterrant poesia, mitologia i màgia d’un paisatge aparentment àrid i agònic. Però la troballa més enlluernadora és Pello Azketa, el pintor que està perdent la vista i que es convertirà en el bastó de l’autora per enfrontar-se als paisatges del seu passat. Una paradoxa més d’un documental fascinant, per descobrir sense presses, com qui mira passar el cel.

CINDERELLA MAN: EL HOMBRE QUE NO SE DEJÓ TUMBAR

Russell Crowe, el boxador increïble

La referència al conte de la Ventafocs del títol ja ens pot servir d’advertència. “Cinderella man” és una faula, un conte per a grans magníficament explicat i dissenyat per apallissar-nos a base de cops melodramàtics. Però després de superar l’estabornida, la sensació és que la història d’aquest boxador miraculós mai juga net del tot. Si ens els millors moments és com si Frank Capra revisés el “Toro salvatge” d’Scorsese, a estones sembla ben bé com si ens volguessin vendre un “Rocky” amb aparença de gran cinema.

“Cinderella man” és James Braddock, un boxador acabat que durant els anys de la Depressió nord americana lluitarà per aconseguir el títol mundial. Tot i que està basada en fets reals, el guió reinventa la vida de Braddock fins a convertir-lo en el protagonista d’un conte de fades perfecte. El Braddock del film és un pare de família honest i exemplar, un boxador capaç de lluitar amb la mà trencada i que madurarà com a gran campió passant gana i fent d’estibador. Un personatge sense matisos, que només resulta proper i creïble gràcies a l’excel·lent treball de Russell Crowe, acompanyat pel sempre brillant Paul Gimatti.
L’escenari per a aquest heroi d’estampeta és la Nova York de la Gran Depressió, recreada i fotografiada amb tot luxe de detalls, però tan idealitzada i edulcorada com una mala còpia de les il·lustracions de Norman Rockwell. La pel·lícula també evoca de manera descarada l’esperit de Frank Capra. Però si el mèrit del director de “Qué bello es vivir” és que estava compromès amb el seu temps, per als responsables de la pel·lícula només és un recurs més per guanyar-se els sentiments de l’espectador.

L’ombra de “Toro salvatge”

El cert és que tant els guionistes com el director demostren conèixer molt bé els recursos del seu ofici. Ron Howard és un director aplicat que va despuntar amb “Una mente maravillosa” (també amb Russell Crowe) i que ja té en marxa l’adaptació d’“El codi Da Vinci”. Les seves pel·lícules són impecables, però mai semblen del tot autèntiques. Almenys aquesta vegada ha sabut copiar hàbilment la lliçó d’expressionisme cinematogràfic que va inventar Martin Scorsese a “Toro salvatge”.
L’ombra d’aquesta obra mestre és present a totes les escenes dalt del ring, filmades amb brillantor i energia. Però si el clàssic de Scorsese transpirava autenticitat i ràbia (”Jake La Motta sóc jo”, confessa un Scorsese arruïnat pel excessos al llibre “Moteros tranquilos, toros salvajes”, l’imprescindible crònica sobre el Hollywood dels 70), aquests espectacle cinematogràfic és tan polit i poc subtil que ensenya el llautó moltes vegades.
Tot i la façana espectacular de gran pel·lícula, “Cinderella man” no està tan lluny de la simplicitat i el discurs pamfletari dels “Rocky”, la vergonyosa saga pugilística de fa un parell de dècades. El que en un cas era un apologia reaccionaria i vergonyosa de l’Amèrica de Ronald Reagan, ara és una faula descafeïnada i políticament correcta dels anys de Teodor Roosvelt. Per sort, la pel·lícula de Ron Howard i Russell Crowe és un espectacle agraït, a molta distància dels nyaps del Stallone. Però els ganxos d’uns i altres per noquejar l’espectador no són tan diferents.

EL SECRETO DE LOS HERMANOS GRIMM

Perduts dins dels contes

Aquest retrobament amb l’univers creat pels germans Grimm és tan decebedor com un conte mal explicat, com un bosc encantat que en realitat no amaga cap misteri. Terry Gilliam -un gran director amant del barroquisme i dels deliris visuals- recicla l’imaginari dels contes en forma d’imatges poderoses i fascinants, però descuida l’essència de tota bona història: el nervi narratiu. El desgavell de la història i les sortides de to de Gilliam arruguen l’espectacular embolcall d’una pel·lícula desmanegada, excessiva i pesant.

El més frustrant és que el relat comença de manera esplèndida, lligant amb habilitat el cognom dels Grimm amb la seva obra. Els Grimm de la pel·lícula són uns estafadors que fan veure que persegueixen monstres i bruixes. Saben com enganyar el seu públic, perquè han recopilat creences i rondalles populars. La seva fama és tan gran que, per evitar els càstig de les autoritats, s’endinsen en un bosc on es farà realitat tot el que fins aleshores creien que només passava als contes.

Gilliam utilitza aquest punt de partida per vampiritzar i pervertir amb una mirada fosca i desbocada el riquíssim univers visual dels contes clàssics. Vistos amb els ulls del director, la caputxeta vermella resulta inquietant i les bruixes semblen sortides d’una pel·lícula de terror gore. Aquesta reinvenció dels mites infantils és, sens dubte, el millor de la proposta.

El mal és que aquest festival visual no té cap mena de lligam narratiu. De manera incomprensible, la pel·lícula ignora un dels ingredients principals de qualsevol conte: l’estructura narrativa. De fet, el director mostra molt poc respecte pel material original. Els relats dels Grimm només serveixen per vestir l’univers surrealista i extravagant de Gilliam, un ex-Monty Python que tan pot ser genial (“Brazil”, “El rey pescador”) com quedar-se ofegat per projectes impossibles (com l’adaptació fallida de “Don Quixot” que ens recordava recentment el documental “Lost in la Mancha”).

Els tocs personals del director acaben per espatllar una funció que no pot salvar ni la presència de Matt Damon o Monica Belluci, bons actors desaprofitats per culpa d’un dibuix de personatges ridícul. Malauradament, el pitjor Terry Gilliam s’ha menjat el millor dels germans Grimm.

CHARLIE Y LA FÁBRICA DE CHOCOLATE

Caramel i fantasia per tornar a ser nen

Encara no aixecava cinc pams de terra quan veig veure per la tele “Un mundo de fantasía” (1971), la primera adaptació al cine de “Charlie y la fábrica de chocolate”. No tenia més de cinc o sis anys, però les imatges de la fàbrica de xocolata i de les rajoles premiades se’m van quedar gravades per sempre. D’això ja en fa un pilar de temps, però ara en Tim Burton -el nen gran del cine actual- ha volgut posar al dia els sabors increïbles del conte de Roald Dahl. Una llaminadura irresistible per als més petits i per a qui vulgui recuperar textures i fantasies arraconades.

“Charlie i la fàbrica de xocolata” és un relat meravellós de Roald Dahl (1916-1990), l’escriptor infantil més influent dels últims anys, potser perquè també ha estat el més adaptat al cinema. Com passa en els millors contes, les històries d’aquest autor gal·lès, xopes d’imaginació desbordant, són entranyables i cruels, irreverents i alliçonadors alhora.

Tan divertides, subtilment perverses i políticament incorrectes com aquest relat que ens explica la història de Willy Wonka i del Charlie. L’un és un xocolater extravagant i misantrop que fabrica les millors llaminadures del món, però que no té ningú amb qui compartir la seva fortuna. I en Charlie és un nen pobre que somia amb trobar un dels cinc bitllets d’or amagats dins les rajoles Wonka, un premi que li permetria visitar la misteriosa fàbrica de xocolata.

L’univers sorprenent i fascinant de Roald Dahl sembla fet a la mida de Tim Burton, el creador de títols com “Eduardo Manostijeras”, “Ed Wood” o “Sleepy Hollow”. De fet, el personatge de Willy Wonka -interpretat una vegada més per l’histriònic Johnny Depp- encaixa sense problemes en la família de “freaks” sensibles i genials del seu cinema. Criatures inadaptades i fràgils que es reclouen en un món de fantasies per defensar-se d’una realitat que els fa por. Willy Wonka té la delicada ingenuïtat d’Eduardo Manostijeras, però també és tan patètic com aquell Ed Wood que volia ser com l’Orson Welles però que filmava les pitjors pel·lícules de la història.

El text de Dahl també és ideal perquè el talent visual de Tim Burton es deixi anar. El director proposa un espectacle tan excessiu, ensucrat i delirant com una bona llaminadura. Aquesta vegada no es tracta de ser elegant ni estilitzat, sinó d’embafar el personal amb tones de caramel. El resultat és kitsh, delirant i pesant, però val la pena pair la indigestió perquè de tant en tant no fa mal deixar el bon gust a l’entrada del cinema.

Burton recicla troballes visuals de l’anterior versió cinematogràfica (a càrrec de Mel Stuart i Gene Wilder), però també deixa la seva empremta. L’atac dels esquirols, la teletransportació amanida amb cites cinèfiles i l’espectacular viatge en ascensor per l’interior de la fàbrica són grans moments marca de la casa. I les poques aportacions que gosen trair l’original -com el pare dentista interpretat pel mític Christopher Lee- encaixen perfectament en el món de Dahl.

Però l’espectacle s’encalla en els números musicals, que no estan a l’alçada ni del director ni de Danny Elfman, el seu compositor habitual. Aquesta vegada, la parella que va parir la magistral “Pesadilla antes de Navidad” no sap treure partit de les lletres del conte ni de les coreografies amb Deep Roy, l’actor que dóna vida als inquietants Oompa-Loompas.

En tot cas, només els nens podran dir si aquesta llaminadura és de les bones o de les que cansen de seguida. Gairebé trenta anys enrere jo ho vaig tenir tan clar que mai més he oblidat aquests dolços que ara ens refresca l’imprescindible Tim Burton.

NO SOS VOS, SOY YO

Perquè l’amor és un tango

L’èxit merescut d’“El hijo de la novia” va obrir l’aixeta del cinema argentí, que ha sabut connectar amb el púbic a través del melodrama proper i costumista. Però la fórmula s’ha repetit tant que comença a empatxar. D’entrada, aquesta proposta també semblava difícil de pair: la història és previsible, té quasi tots els tics de la comèdia argentina i l’actor principal -Diego Peretti- és una barreja embafadora de Ricardo Darín, Woody Allen i José Sacristán.

Però malgrat els tòpics i les sortides de to, el cert és que la pel·lícula captiva mica a mica, a cop de gags i de diàlegs inspirats i gràcies a la naturalitat desarmant dels actors. Sense ser una gran comèdia, “No sos vos, soy yo” enamora per la seva autenticitat i falta de pretensions.

El punt de partida és tan convencional com el de qualsevol història de desamor. El Javier és un metge de trenta i pocs anys que s’acaba de casar amb la María. Tots dos viuen a l’Argentina, però han decidit començar una nova vida als Estats Units. La seva dona és la primera que marxa a Miami per arreglar els papers. Per just quan ell ho ha deixat tot per seguir-la, la María li fa saber que s’ha enamorat d’un altre i que més val que es quedi al país. El Javier, destrossat, començarà una etapa de dolorosa i patètica auto compassió.

Potser el començament no presagia res d’especial, però director i intèrprets aconsegueixen que el relat vagi agafant volada. Juan Taratuto és un realitzador debutant que s’ha amarat del cinema de Woody Allen. “No sos vos, soy yo” li deu tot -potser massa- al mestre novaiorquès. Des del dibuix del protagonista (un home insegur i nerviós, xerraire i encantador) fins al tipus d’humor. Els gags de Taratuto no tenen la genialitat del mestre, però en canvi recuperen la frescor i el gust per l’”slapstick” visual del primer Allen.

Però, per bé o per mal, l’autèntic motor de la pel·lícula és Diego Peretti. Aquest actor és un histriònic que abusa dels tics a l’estil Woody Allen. Però també és un comediant de raça que pot brodar qualsevol gag. Javier, el seu patètic personatge, es passa més de mitja hora llarga compadint-se. Però al final ens acabarà conquistant amb un resum de les penes del desamor tan brillant que serviria d’estrofa d’un bon tango argentí: “Primero sentí angústia, después dolor, después tristeza y después nada, por fin te pude olvidar”.

LOS 4 FANTÁSTICOS

Superherois en família

Si els “Spiderman” de Sam Raimi o la recent “Batman begins” de Christopher Nolan han demostrat que del còmic de superherois també se’n pot fer bon cine, “Los 4 Fantásticos” ens fa tocar de peus a terra. Aquesta adaptació d’un dels tebeos més carismàtics del gènere és un producte pla i rutinari, prefabricat segons les normes del cinema d’acció més comercial.

“Los 4 Fantásticos” és un dels títols més singulars del còmic nord-americà. Des dels anys 60, les històries d’aquesta família de superherois han combinat desbocades peripècies galàctiques amb el costumisme domèstic d’un culebrot televisiu. Com en totes les grans sèries, a la col·lecció hi ha més palla que teca, però els millors autors -com el mític Jack Kirby- han sabut plasmar aquest contrast en algunes de les vinyetes més inoblidables del gènere.

Però els responsables de la versió cinematogràfica han ignorat aquest bagatge i han reduït la història a un festival mediocre d’efectes especials i acció pirotècnica. De la resta, molt poca cosa: les escenes s’atropellen sense cap criteri, el guió és tan matusser com una cançó d’estiu i els actors semblen sortits d’una mala sèrie de televisió. Curiosament, l’únic que salva els papers és Julian McMahon -el dolent de la pel·lícula-, conegut per ser un dels protagonistes de la televisiva “Nip/tuck”.
L’ensopegada és tan sonada que l’esperit de les aventures de l’home elàstic, la cosa de pedra, la dona invisible i la torxa humana és molt més present a “Els increïbles” que en aquesta adaptació oficial. De fet, els creadors de la Pixar no han amagat mai que l´últim gran èxit de l’animació digital s’ha inspirat en la família de superherois més entranyable del còmic.

Qui vulgui descobrir l’essència de “Los 4 fantásticos” que oblidi la pel·lícula. Per reviure l’autèntic gust de l’aventura lleugera és millor acostar-se al còmic original o al dinamisme animat d’“Els increïbles”. I per intuir els conflictes que coven els personatges més val recuperar el “La tormenta de hielo”, el magnífic melodrama d’Ang Lee que citava la tragèdia gruixuda de “Los 4 fantásticos” com a metàfora pop d’una família a punt de trencar-se.

LA GUERRA DE LOS MUNDOS

La ciència-ficció més fosca de Spielberg

La trobada entre un clàssic de la ciència-ficció i el director d’algunes de les millors pel·lícules del gènere (“Encuentros en la tercera fase”, E.T.”, “I.A”) prometia gran cinema. I tot i que “La guerra de los mundos” té moments esplèndids, es queda a mig camí de tot el que suggereix: no té la màgia d’una bona sèrie B, els efectes especials sorprenen però no captiven i la crisi familiar que estructura el relat no acaba de funcionar.

La pel·lícula es basa en el relat escrit per H.G. Wells, adaptat radiofònicament per Orson Welles en una cèlebre versió i ja portada al cinema el 1953. El pròleg de la pel·lícula es retroba amb un esperit de sèrie B que lliga bé amb un text canònic, però força envellit pel temps. Però Spielberg deixa clar ben aviat que el material de H.G. Wells és l’excusa per vestir la història d’un home que vol recuperar l’amor dels seus fills.

Tom Cruise és Ray Ferrier, un personatge egoista i difícil que s’ha divorciat de la seva dona i que no sap exercir de pare. Però just el dia que els seus fills el visiten per passar junts el cap de setmana, esclata una estranya turmenta elèctrica. És l’inici d’un devastador atac alienígena contra la terra.

Com ja va fer a “Encuentros en la tercera fase” i “E.T.”, Spielberg articula els codis de la ciència-ficció al voltant d’una família mitjana americana esqueixada pel fracàs sentimental. Ray Ferrier és el clàssic heroi de sèrie B que serveix per dramatitzar una odissea col·lectiva. Però també és un personatge característic del món d’Spielberg, poblat de pares fracassats, nens traumatitzats i famílies trencades que busquen la redempció enfrontant-se a fenòmens extraordinaris. Però aquesta vegada ni els guionistes ni el director han sabut trobar el punt just per combinar l’intimisme familiar -poc creïble i empalagós- amb l’èpica col·lectiva del relat.

Tampoc hi ajuda massa Tom Cruise, tan correcte i descafeïnat com sempre. En canvi, la mirada torbadora de la nena Dakota Fanning omple d’intensitat tots els plans.
La pel·lícula tampoc surt ben parada quan només juga a ser ciència-ficció. El disseny de producció és impressionant, però els efectes especials són tan perfectes i freds que acaben deslluint l’encant d’una sèrie B. Aquests alienígenes estan fets per ordinador, però són molt més mecànics que l’entranyable E.T. Només retrobem el millor Spielberg en les escenes més despullades d’efectes visuals, com aquell esfereïdor riu que baixa ple de cadàvers o la roba que plou del cel al final d’una batalla.

De fet, en els moments més terrorífics el protagonista no lluita contra els marcians, sinó que s’enfronta a les massa embogides que volen robar-li el cotxe. Un símptoma més del discurs conservador i pessimista de la pel·lícula, amarada de la visió apocalíptica del personatge de Tim Robbins, posat amb calçador a la història i un dels més foscos de la filmografia del mestre. “La Guerra de los mundos” és com el negatiu de la magistral “Encuentros en la tercera fase”. Han passat gairebé trenta anys, l’11-S encara fa ombra i Spielberg ha canviat massa: allà on hi havia joventut, ingenuïtat i llum ara només trobem cansament, guerres i negror. Si això és maduresa, jo em quedo amb l’Spielberg nen.