ANTES DEL ATARDECER

Abans i després, una història irrepetible

L’any 1995, uns joveníssims Ethan Hawke i Julie Delpy van protagonitzar “Antes del amanecer”, dirigida per l’aleshores prometedor Richard Linklater. Rera la façana del que semblava una intrascendent proposta per a adolescents, s’amagava una pel·lícula vital, intensa i melangiosa com la preciosa història d’amor que explicava. Les vides d’un jove nord-americà i una estudiant francesa es creuaven durant una nit en una Viena majestuosa, escenari d’una de les millors comèdies romàntiques dels anys 90.

Anys després, els responsables de la pel·lícula han acceptat el repte d’imaginar què podia passar si aquells dos joves es retrobaven al cap d’una dècada. El resultat és aquesta inspiradíssima “Antes del atardecer”, que no només manté el to i l’empremta de l’original, sinó que la supera de llarg per convertir-se en una de les millors pel·lícules de l’any.

Retrobament a París

Per una vegada, el temps ha jugat a favor de la segona part. Com un vi que ha sabut envellir bé, “Antes del atardecer“ és tan intensa i captivadora com l’original, però incorpora altres matisos: persistència, més profunditat i un punt d’amargor en el ressentiment i el dolor que poden covar dues persones que s’estimen.

Després de nou anys, els dos joves a qui el destí va jugar un mala passada es retroben a París. I se n’adonen de fins a quin punt el present ha trait els seus somnis. Han crescut, han madurat i s’han fet una vida, però tots dos han hagut de pagar un preu pels sentiments que van compartir aquella nit i que reviuran durant unes hores a la capital francesa. “Vaig posar tot el meu romanticisme en aquella nit i tu t’ho vas emportar”, li retreu ella en un dels moments més intensos de la pel·lícula.

“Antes del atardecer” és un emocionant relat de com els sentiments i el pas del temps erosionen i canvien les vides, tant al davant com al darrera de la càmera. Perquè els anys també han passat per als responsables de la pel·lícula. Richard Linklater no ha arribat a convertir-se en aquell gran director que molts esperaven. Ethan Hawke s’ha quedat en un bon actor de segona. I la francesa Julie Delpy ha posat més energies en noves aventures (dirigir o fer música) que en la seva carrera d’actriu.

Però el talent de tots tres torna a rajar en aquesta pel·lícula, escrita conjuntament pel director i els dos protagonistes. Segurament aquesta implicació personal és la clau de la màgia que transmet el film. Com només sap fer el millor Woody Allen, els diàlegs sustenten el relat i el fan fluir amb lleugeresa. Sonen absolutament naturals, amb el punt just de complicitat, mitges veritats, banalitat o pretensions de qualsevol conversa d’enamorats. Ethan Hawke i sobretot Julie Delpy estan magnífics i es fan seus uns personatges fets a mida.

Per la seva banda, Linklater prescindeix de qualsevol el·lipsis o salt narratiu per simular que la història dura només els 80 minuts reals del metratge. Per això utilitza cadenciosos plans-seqüència que segueixen la parella mentre passeja per una París fotografiada amb senzillesa però enlluernadora. El conjunt és rodó. Tan elegant, subtil i commovedor com la filmografia del mestre Éric Rohmer, el referent més clar del director. O com l’encisador vals que canta Julie Delpy al final d’aquesta pel·lícula irrepetible.

MELINDA Y MELINDA

Doble ració de Woody Allen

Fa temps que Woody Allen s’ha entossudit a estrenar una pel·lícula per any. Pels que admirem el director, la cita anual amb les seves històries és un hàbit dolç i complaent. Però tan confortable, que s’encamina perillosament cap a la rutina. Les seves pel·lícules encara són brillants, però ja no sorprenen. Malgrat que “Melinda y melinda” és el seu millor treball en força temps i conté moments antològics, tampoc esborra la sensació que el cinema de Woody Allen està esgotant una etapa.

“Melinda y Melinda” parteix d’un plantejament força original. Què passaria si la mateixa història s’expliqués de dues maneres diferents? La Melinda del títol (una convincent Radha Mitchell) és una dona en crisi que apareix per sorpresa a la vida d’un grapat de novaiorquesos benestants i força neuròtics. Un punt de partida que es desenvoluparà de dues maneres molt diferents. Des del drama més intens i des de la comèdia més refrescant.

Aquesta premissa serveix perquè Woody Allen ens serveixi una ració doble i ben condimentada del seu talent. Bons gags, diàlegs enginyosos i ritme lleuger quan toca fer comèdia. En la part dramàtica, una esmolada i demolidora anàlisi de les de les relacions sentimentals. I en tot moment, els bons actors de sempre i l’irresistible Nova York de les seves pel·lícules. Aquesta vegada Manhattan està fotografiada a la tardor, amb aquells racons que el director ja ha fet seus: els carregats “bistrots” amb música jazz amagats pel SoHo, els exclusius apartament del Upper West Side i el sempre present Central Park. Per cert, que Nova York comparteix protagonisme amb la ciutat de Barcelona, elogiada dues vegades a la pel·lícula.

El problema és que tot plegat ja ho hem vist en altres treballs del director i amb maneres molt més autèntiques. Les seves millors obres han barrejat drama i comèdia de manera magistral, sense necessitat de fer-ne un exercici d’estil un pèl forçat com passa ara. I tot que el director se n’ha adonat que ja és massa gran per resultar creïble en segons quins personatges, continua fent servir intèrprets que es limiten a “fer de Woody Allen”. En mans de l’actor Will Ferrell, els seus coneguts gestos i tics resulten pesats i gairebé grotescos. En conjunt, “Melinda y melinda” no decep. Però tot és tan familiar, segur i previsible com aquells matrimonis que el realitzador va disseccionar en els seus millors treballs.