BATMAN BEGINS

Els orígens del super-heroi més fosc

Batman és un dels personatges més carismàtics del còmic, el superheroi que més ha fascinat els grans autors de la historieta i el principal responsable del llarg matrimoni entre Hollywood i els tebeos, una relació que ha marcat el cine de la darrera dècada. Entre els 80 i els 90, l’home rat-penat va protagonitzar una saga que va començar bé però va acabar de manera vergonyosa. Tim Burton va iniciar la sèrie amb dues pel·lícules irregulars però imaginatives. Després, el mediocre Joel Schumacher va destrossar el personatge amb un parell de continuacions infumables.

Sorprenentment, l’encarregat de recuperar Batman ha estat Christopher Nolan, un director anglès responsable de thrillers tan personals i suggerents com “Memento” (2000), la magistral pel·lícula amb què es va donar a conèixer. El cine de Nolan no semblava tenir res en comú amb les grans produccions, però sí que lliga amb el magnetisme fosc i torturat del personatge.

El director ha volgut fer creu i ratlla amb les pel·lícules anteriors per tornar-nos a explicar l’origen de Batman. Bruce Wayne és un milionari obsessionat per la mort dels seus pares, assassinats quan era un nen. Consumit per la culpabilitat i la venjança, viatjarà pel món a la recerca dels coneixements que li permetran convertir-se en la criatura més temuda pels criminals de Gotham City.

Sens dubte aquest és el Batman més realista i convincent que ha passat pel cine. En tot moment respecta la tradició del personatge, nascut fa més de 60 anys i reviscut a finals dels 80 de la mà d’autors com Alan Moore o Frank Miller, que van fer un relectura fosca i madura del mite. Nolan segueix aquesta línia, però també aporta troballes i solucions que cohesionen i enriqueixen la història.

El director aprofita l’iconografia del còmic per parlar de culpabilitats, venjances i, sobretot, de pors. Rera l’impecable façana de pel·lícula d’acció, “Batman begins” amaga un discurs sobre la por i el poder suggestiu del pànic. En un dels millors moments del film, uns criminals drogats veuen a Batman distorsionat, semblant a la figura fantasmagòrica i terrible que sempre ha volgut ser. És un bon exemple de l’habilitat de Nolan per ser fidel al seu món personal sense trair l’essència del personatge.

Aquest Batman també convenç perquè està acompanyat de grans actors. Després d’impressionar-nos a “El maquinista”, Christian Bale sap trobar la presència i els matisos que necessita el personatge. I grans noms com Michael Caine (perfecte com a majordom de Bruce Wayne), Liam Neeson o Morgan Freeman aporten la grapa que sempre han tingut els secundaris del còmic.

La pel·lícula és brillant i entretinguda mentre furga en els orígens del personatge. Però quan l’acció esclata i el relat ha d’utilitzar els recursos més genuïns del còmic, el ritme de la pel·lícula decau a la mateixa velocitat amb què se succeeixen les escenes. Nolan és un mestre a l’hora de dibuixar personatges i atmosferes, però li falta la lleugeresa i l’agilitat que sí que tenen els “Spider-man” de Sam Raimi, menys ambiciosos però més refrescants.

Al final, la pel·lícula ens prepara per la inevitable continuació amb la mateixa elegància amb què ens ha explicat tota la història: ”T’has posat una màscara i saltes pels terrats. Ara els criminals voldran fer el mateix”.

OLD BOY

Tancats en un món propi

Fa temps que el cinema més trencador i experimental arriba d’orient. El sud-coreà Park Chan-wook, paisà d’un altre talent com Kim Ki-duk, ens proposa una de les pel·lícula més originals i potents de la temporada. “Old boy” (premiada a Cannes i a Sitges) és un autèntic treball d’autor, un film que parteix d’una argument mínim per construir un relat lliure i excessiu que reinventa les possibilitats de la narrativa cinematogràfica.

La pel·lícula arrenca amb la història d’un home que ha estat quinze anys tancat en una habitació sense saber qui ni per què l’ha empresonat. Després de recuperar la llibertat de manera tan misteriosa com la va perdre, l’home ha quedat consumit pel ressentiment i per les ganes de venjar-se.

A partir d’aquí, el director és converteix en un demiürg sobrat d’inventiva i de recursos, capaç de bastir un món propi, moure els personatges al ritme d’una lògica inexplicable i filmar cada pla com si el cine s’acabés d’inventar. Chan-wook ignora l’ortodòxia narrativa perquè busca -i troba- una mirada pròpia que barreja violència extrema i existencialisme, lirisme i fredor i recursos del còmic o els videojocs amb el cinema de gènere. El resultat és sorprenent i a estones incomprensible, perquè el director s’emborratxa tant del seu virtuosisme que la història s’encalla. Però tot i els sotracs, “Old boy demostra que el cinema encara pot ser molt jove.

HIERRO 3

Cinema de silencis i absències

El talent desbocat de Kim Ki-duk continua sacsejant els cinemes. Després de captivar-nos amb la faula budista de “Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera”, el director sud coreà ja té dos nous títols en cartellera: “Samaritan girl” i aquesta “Hierro 3”, una proposta hermètica i suggerent que recorda força a “La isla (Seom)”, la contundent pel·lícula que va donar a conèixer Kim ki-duk.

Sense ser tan crua, “Hierro 3” mostra una història d’amor tan estranya i personal com l’explicada a “La isla”. Un jove repartidor de publicitat ocupa cases alienes aprofitant que els seus propietaris no hi són. Mai roba res, només entra per unes hores a una llar i a una quotidianitat que no és la seva. En una d’aquestes incursions coneixerà una dona jove maltractada pel marit, que l’obliga a viure reclosa. Entre tots dos creixerà un vincle molt especial, fet de silencis i d’absències.

Kim Ki-duk és capaç de sorprendre’ns amb cada nova pel·lícula, però a “Hierro 3” trobem alguns punts en comú amb altres treballs del director. Protagonistes solitaris, introvertits, sense llaços familiars i amb un món interior inaccessible. I comportaments glaçats i gairebé patològics, que retraten les fràgils convencions què sostenen la realitat i que són capaços de mostrar-nos la passió amb més autenticitat que qualsevol melodrama romàntic. En aquest sentit, el triangle amorós que mostra “Hierro 3” és tan sensual i pertorbador com els títols més agosarats de Luís Buñuel.

“Hierro 3” és un treball ambiciós i arriscat, però menys rodó que altres propostes del director. La primera part de la història, en què es mostra el recorregut del noi per diferents cases, és magistral per l’eficàcia austera de la seva posada en escena. Les escenes que comparteixen els dos protagonistes també són fascinants, tant per l’estranya mirada del director com pel treball dels dos actors, basat en les mirades, el silenci i la contenció expressiva, com si fossin personatges d’una pel·lícula muda.

Però a estones el relat s’enreda amb metàfores indesxifrables i imatges que no sempre són a l’alçada de les pretensions del director. La pel·lícula es tanca amb uns rètols aclaridors però retòrics, perquè fins ara el cinema de Kim Ki-duk n’havia tingut prou amb les imatges per suggerir que “és difícil distingir si el món en què vivim és la realitat o només és un somni”.