CINDERELLA MAN: EL HOMBRE QUE NO SE DEJÓ TUMBAR

Russell Crowe, el boxador increïble

La referència al conte de la Ventafocs del títol ja ens pot servir d’advertència. “Cinderella man” és una faula, un conte per a grans magníficament explicat i dissenyat per apallissar-nos a base de cops melodramàtics. Però després de superar l’estabornida, la sensació és que la història d’aquest boxador miraculós mai juga net del tot. Si ens els millors moments és com si Frank Capra revisés el “Toro salvatge” d’Scorsese, a estones sembla ben bé com si ens volguessin vendre un “Rocky” amb aparença de gran cinema.

“Cinderella man” és James Braddock, un boxador acabat que durant els anys de la Depressió nord americana lluitarà per aconseguir el títol mundial. Tot i que està basada en fets reals, el guió reinventa la vida de Braddock fins a convertir-lo en el protagonista d’un conte de fades perfecte. El Braddock del film és un pare de família honest i exemplar, un boxador capaç de lluitar amb la mà trencada i que madurarà com a gran campió passant gana i fent d’estibador. Un personatge sense matisos, que només resulta proper i creïble gràcies a l’excel·lent treball de Russell Crowe, acompanyat pel sempre brillant Paul Gimatti.
L’escenari per a aquest heroi d’estampeta és la Nova York de la Gran Depressió, recreada i fotografiada amb tot luxe de detalls, però tan idealitzada i edulcorada com una mala còpia de les il·lustracions de Norman Rockwell. La pel·lícula també evoca de manera descarada l’esperit de Frank Capra. Però si el mèrit del director de “Qué bello es vivir” és que estava compromès amb el seu temps, per als responsables de la pel·lícula només és un recurs més per guanyar-se els sentiments de l’espectador.

L’ombra de “Toro salvatge”

El cert és que tant els guionistes com el director demostren conèixer molt bé els recursos del seu ofici. Ron Howard és un director aplicat que va despuntar amb “Una mente maravillosa” (també amb Russell Crowe) i que ja té en marxa l’adaptació d’“El codi Da Vinci”. Les seves pel·lícules són impecables, però mai semblen del tot autèntiques. Almenys aquesta vegada ha sabut copiar hàbilment la lliçó d’expressionisme cinematogràfic que va inventar Martin Scorsese a “Toro salvatge”.
L’ombra d’aquesta obra mestre és present a totes les escenes dalt del ring, filmades amb brillantor i energia. Però si el clàssic de Scorsese transpirava autenticitat i ràbia (”Jake La Motta sóc jo”, confessa un Scorsese arruïnat pel excessos al llibre “Moteros tranquilos, toros salvajes”, l’imprescindible crònica sobre el Hollywood dels 70), aquests espectacle cinematogràfic és tan polit i poc subtil que ensenya el llautó moltes vegades.
Tot i la façana espectacular de gran pel·lícula, “Cinderella man” no està tan lluny de la simplicitat i el discurs pamfletari dels “Rocky”, la vergonyosa saga pugilística de fa un parell de dècades. El que en un cas era un apologia reaccionaria i vergonyosa de l’Amèrica de Ronald Reagan, ara és una faula descafeïnada i políticament correcta dels anys de Teodor Roosvelt. Per sort, la pel·lícula de Ron Howard i Russell Crowe és un espectacle agraït, a molta distància dels nyaps del Stallone. Però els ganxos d’uns i altres per noquejar l’espectador no són tan diferents.

EL SECRETO DE LOS HERMANOS GRIMM

Perduts dins dels contes

Aquest retrobament amb l’univers creat pels germans Grimm és tan decebedor com un conte mal explicat, com un bosc encantat que en realitat no amaga cap misteri. Terry Gilliam -un gran director amant del barroquisme i dels deliris visuals- recicla l’imaginari dels contes en forma d’imatges poderoses i fascinants, però descuida l’essència de tota bona història: el nervi narratiu. El desgavell de la història i les sortides de to de Gilliam arruguen l’espectacular embolcall d’una pel·lícula desmanegada, excessiva i pesant.

El més frustrant és que el relat comença de manera esplèndida, lligant amb habilitat el cognom dels Grimm amb la seva obra. Els Grimm de la pel·lícula són uns estafadors que fan veure que persegueixen monstres i bruixes. Saben com enganyar el seu públic, perquè han recopilat creences i rondalles populars. La seva fama és tan gran que, per evitar els càstig de les autoritats, s’endinsen en un bosc on es farà realitat tot el que fins aleshores creien que només passava als contes.

Gilliam utilitza aquest punt de partida per vampiritzar i pervertir amb una mirada fosca i desbocada el riquíssim univers visual dels contes clàssics. Vistos amb els ulls del director, la caputxeta vermella resulta inquietant i les bruixes semblen sortides d’una pel·lícula de terror gore. Aquesta reinvenció dels mites infantils és, sens dubte, el millor de la proposta.

El mal és que aquest festival visual no té cap mena de lligam narratiu. De manera incomprensible, la pel·lícula ignora un dels ingredients principals de qualsevol conte: l’estructura narrativa. De fet, el director mostra molt poc respecte pel material original. Els relats dels Grimm només serveixen per vestir l’univers surrealista i extravagant de Gilliam, un ex-Monty Python que tan pot ser genial (“Brazil”, “El rey pescador”) com quedar-se ofegat per projectes impossibles (com l’adaptació fallida de “Don Quixot” que ens recordava recentment el documental “Lost in la Mancha”).

Els tocs personals del director acaben per espatllar una funció que no pot salvar ni la presència de Matt Damon o Monica Belluci, bons actors desaprofitats per culpa d’un dibuix de personatges ridícul. Malauradament, el pitjor Terry Gilliam s’ha menjat el millor dels germans Grimm.

CHARLIE Y LA FÁBRICA DE CHOCOLATE

Caramel i fantasia per tornar a ser nen

Encara no aixecava cinc pams de terra quan veig veure per la tele “Un mundo de fantasía” (1971), la primera adaptació al cine de “Charlie y la fábrica de chocolate”. No tenia més de cinc o sis anys, però les imatges de la fàbrica de xocolata i de les rajoles premiades se’m van quedar gravades per sempre. D’això ja en fa un pilar de temps, però ara en Tim Burton -el nen gran del cine actual- ha volgut posar al dia els sabors increïbles del conte de Roald Dahl. Una llaminadura irresistible per als més petits i per a qui vulgui recuperar textures i fantasies arraconades.

“Charlie i la fàbrica de xocolata” és un relat meravellós de Roald Dahl (1916-1990), l’escriptor infantil més influent dels últims anys, potser perquè també ha estat el més adaptat al cinema. Com passa en els millors contes, les històries d’aquest autor gal·lès, xopes d’imaginació desbordant, són entranyables i cruels, irreverents i alliçonadors alhora.

Tan divertides, subtilment perverses i políticament incorrectes com aquest relat que ens explica la història de Willy Wonka i del Charlie. L’un és un xocolater extravagant i misantrop que fabrica les millors llaminadures del món, però que no té ningú amb qui compartir la seva fortuna. I en Charlie és un nen pobre que somia amb trobar un dels cinc bitllets d’or amagats dins les rajoles Wonka, un premi que li permetria visitar la misteriosa fàbrica de xocolata.

L’univers sorprenent i fascinant de Roald Dahl sembla fet a la mida de Tim Burton, el creador de títols com “Eduardo Manostijeras”, “Ed Wood” o “Sleepy Hollow”. De fet, el personatge de Willy Wonka -interpretat una vegada més per l’histriònic Johnny Depp- encaixa sense problemes en la família de “freaks” sensibles i genials del seu cinema. Criatures inadaptades i fràgils que es reclouen en un món de fantasies per defensar-se d’una realitat que els fa por. Willy Wonka té la delicada ingenuïtat d’Eduardo Manostijeras, però també és tan patètic com aquell Ed Wood que volia ser com l’Orson Welles però que filmava les pitjors pel·lícules de la història.

El text de Dahl també és ideal perquè el talent visual de Tim Burton es deixi anar. El director proposa un espectacle tan excessiu, ensucrat i delirant com una bona llaminadura. Aquesta vegada no es tracta de ser elegant ni estilitzat, sinó d’embafar el personal amb tones de caramel. El resultat és kitsh, delirant i pesant, però val la pena pair la indigestió perquè de tant en tant no fa mal deixar el bon gust a l’entrada del cinema.

Burton recicla troballes visuals de l’anterior versió cinematogràfica (a càrrec de Mel Stuart i Gene Wilder), però també deixa la seva empremta. L’atac dels esquirols, la teletransportació amanida amb cites cinèfiles i l’espectacular viatge en ascensor per l’interior de la fàbrica són grans moments marca de la casa. I les poques aportacions que gosen trair l’original -com el pare dentista interpretat pel mític Christopher Lee- encaixen perfectament en el món de Dahl.

Però l’espectacle s’encalla en els números musicals, que no estan a l’alçada ni del director ni de Danny Elfman, el seu compositor habitual. Aquesta vegada, la parella que va parir la magistral “Pesadilla antes de Navidad” no sap treure partit de les lletres del conte ni de les coreografies amb Deep Roy, l’actor que dóna vida als inquietants Oompa-Loompas.

En tot cas, només els nens podran dir si aquesta llaminadura és de les bones o de les que cansen de seguida. Gairebé trenta anys enrere jo ho vaig tenir tan clar que mai més he oblidat aquests dolços que ara ens refresca l’imprescindible Tim Burton.