Sessió discontinua

EL CIELO GIRA

2005-10-07T06:49:00.000-07:00

El pas del temps es fa cinema

El cel es mou i gira. I el temps passa. I tot el que està viu es mor. I la història continua... El gran mèrit d’aquest documental excepcional és saber expressar sensacions inabastables amb els recursos més purs i essencials del cinema. “El cielo gira” ignora modes i tendències i busca un espectador pacient i atent. A canvi, proposa un tast de cinema en estat pur, ple de matisos, gairebé hipnòtic.

La debutant Mercedes Álvarez forma part de la pedrera que ha sorgit del máster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, un projecte que ha vist néixer treballs imprescindibles com “En construcción”, de José Luis Guerin, o “Mones com la Becky”, de Joaquim Jordà.

Mercedes Álvarez té el mateix instint cinematogràfic que Guerin (per alguna cosa va ser muntadora seva) i filma amb la mateixa llibertat que Joaquim Jordà, però el seu alè poètic l’emparenta directament amb el gran Víctor Erice, director d’algunes de les millors pel·lícules del cine espanyol (“El espíritu de la colmena”, “El sol del membrillo”).

Però “El cielo gira” va un pas mes enllà d’aquestes influències, perquè Mercedes Álvarez s’implica de manera molt directa -i alhora pudorosa- en la història. La pel·lícula recull els darrers dies d’Aldealseñor, el petit poble de Sòria on va néixer la realitzadora. Ella va ser un dels últims nadons del poble, va marxar quan tot just tenia tres anys i ara retorna al cap de dècades per recollir els darrers instants d’un poblet condemnat a desaparèixer, habitat només per una dotzena d’avis.

Malgrat tot, “El cielo gira” no és només el testament de la fi d’una època i d’unes vides. El treball de Mercedes Álvarez persegueix un objectiu molt més ambiciós i agosarat: filmar el pas del temps en la seva dimensió més amplia. Ja sigui el passat geològic (les empremtes dels dinosaures), l’històric (les referències a la mítica Numància) o el més proper i dolorós (el que recorden els veïns en les seves converses). Perquè l’estil senzill i depurat del documental amaga una estructura elaboradíssima i circular, formada de múltiples capes, significats i recursos.

A més d’un ús magistral de l’enquadrament, el so i la síntesis, Álvarez demostra el seu talent desenterrant poesia, mitologia i màgia d’un paisatge aparentment àrid i agònic. Però la troballa més enlluernadora és Pello Azketa, el pintor que està perdent la vista i que es convertirà en el bastó de l’autora per enfrontar-se als paisatges del seu passat. Una paradoxa més d’un documental fascinant, per descobrir sense presses, com qui mira passar el cel.

CINDERELLA MAN: EL HOMBRE QUE NO SE DEJÓ TUMBAR

2005-09-23T06:46:00.000-07:00

Russell Crowe, el boxador increïble

La referència al conte de la Ventafocs del títol ja ens pot servir d’advertència. “Cinderella man” és una faula, un conte per a grans magníficament explicat i dissenyat per apallissar-nos a base de cops melodramàtics. Però després de superar l’estabornida, la sensació és que la història d’aquest boxador miraculós mai juga net del tot. Si ens els millors moments és com si Frank Capra revisés el “Toro salvatge” d’Scorsese, a estones sembla ben bé com si ens volguessin vendre un “Rocky” amb aparença de gran cinema.

“Cinderella man” és James Braddock, un boxador acabat que durant els anys de la Depressió nord americana lluitarà per aconseguir el títol mundial. Tot i que està basada en fets reals, el guió reinventa la vida de Braddock fins a convertir-lo en el protagonista d’un conte de fades perfecte. El Braddock del film és un pare de família honest i exemplar, un boxador capaç de lluitar amb la mà trencada i que madurarà com a gran campió passant gana i fent d’estibador. Un personatge sense matisos, que només resulta proper i creïble gràcies a l’excel·lent treball de Russell Crowe, acompanyat pel sempre brillant Paul Gimatti.
L’escenari per a aquest heroi d’estampeta és la Nova York de la Gran Depressió, recreada i fotografiada amb tot luxe de detalls, però tan idealitzada i edulcorada com una mala còpia de les il·lustracions de Norman Rockwell. La pel·lícula també evoca de manera descarada l’esperit de Frank Capra. Però si el mèrit del director de “Qué bello es vivir” és que estava compromès amb el seu temps, per als responsables de la pel·lícula només és un recurs més per guanyar-se els sentiments de l’espectador.

L’ombra de “Toro salvatge”

El cert és que tant els guionistes com el director demostren conèixer molt bé els recursos del seu ofici. Ron Howard és un director aplicat que va despuntar amb “Una mente maravillosa” (també amb Russell Crowe) i que ja té en marxa l’adaptació d’“El codi Da Vinci”. Les seves pel·lícules són impecables, però mai semblen del tot autèntiques. Almenys aquesta vegada ha sabut copiar hàbilment la lliçó d’expressionisme cinematogràfic que va inventar Martin Scorsese a “Toro salvatge”.
L’ombra d’aquesta obra mestre és present a totes les escenes dalt del ring, filmades amb brillantor i energia. Però si el clàssic de Scorsese transpirava autenticitat i ràbia (”Jake La Motta sóc jo”, confessa un Scorsese arruïnat pel excessos al llibre “Moteros tranquilos, toros salvajes”, l’imprescindible crònica sobre el Hollywood dels 70), aquests espectacle cinematogràfic és tan polit i poc subtil que ensenya el llautó moltes vegades.
Tot i la façana espectacular de gran pel·lícula, “Cinderella man” no està tan lluny de la simplicitat i el discurs pamfletari dels “Rocky”, la vergonyosa saga pugilística de fa un parell de dècades. El que en un cas era un apologia reaccionaria i vergonyosa de l’Amèrica de Ronald Reagan, ara és una faula descafeïnada i políticament correcta dels anys de Teodor Roosvelt. Per sort, la pel·lícula de Ron Howard i Russell Crowe és un espectacle agraït, a molta distància dels nyaps del Stallone. Però els ganxos d’uns i altres per noquejar l’espectador no són tan diferents.

EL SECRETO DE LOS HERMANOS GRIMM

2005-09-16T11:14:00.000-07:00

Perduts dins dels contes

Aquest retrobament amb l’univers creat pels germans Grimm és tan decebedor com un conte mal explicat, com un bosc encantat que en realitat no amaga cap misteri. Terry Gilliam -un gran director amant del barroquisme i dels deliris visuals- recicla l’imaginari dels contes en forma d’imatges poderoses i fascinants, però descuida l’essència de tota bona història: el nervi narratiu. El desgavell de la història i les sortides de to de Gilliam arruguen l’espectacular embolcall d’una pel·lícula desmanegada, excessiva i pesant.

El més frustrant és que el relat comença de manera esplèndida, lligant amb habilitat el cognom dels Grimm amb la seva obra. Els Grimm de la pel·lícula són uns estafadors que fan veure que persegueixen monstres i bruixes. Saben com enganyar el seu públic, perquè han recopilat creences i rondalles populars. La seva fama és tan gran que, per evitar els càstig de les autoritats, s’endinsen en un bosc on es farà realitat tot el que fins aleshores creien que només passava als contes.

Gilliam utilitza aquest punt de partida per vampiritzar i pervertir amb una mirada fosca i desbocada el riquíssim univers visual dels contes clàssics. Vistos amb els ulls del director, la caputxeta vermella resulta inquietant i les bruixes semblen sortides d’una pel·lícula de terror gore. Aquesta reinvenció dels mites infantils és, sens dubte, el millor de la proposta.

El mal és que aquest festival visual no té cap mena de lligam narratiu. De manera incomprensible, la pel·lícula ignora un dels ingredients principals de qualsevol conte: l’estructura narrativa. De fet, el director mostra molt poc respecte pel material original. Els relats dels Grimm només serveixen per vestir l’univers surrealista i extravagant de Gilliam, un ex-Monty Python que tan pot ser genial (“Brazil”, “El rey pescador”) com quedar-se ofegat per projectes impossibles (com l’adaptació fallida de “Don Quixot” que ens recordava recentment el documental “Lost in la Mancha”).

Els tocs personals del director acaben per espatllar una funció que no pot salvar ni la presència de Matt Damon o Monica Belluci, bons actors desaprofitats per culpa d’un dibuix de personatges ridícul. Malauradament, el pitjor Terry Gilliam s’ha menjat el millor dels germans Grimm.

CHARLIE Y LA FÁBRICA DE CHOCOLATE

2005-09-09T00:58:00.000-07:00

Caramel i fantasia per tornar a ser nen

Encara no aixecava cinc pams de terra quan veig veure per la tele “Un mundo de fantasía” (1971), la primera adaptació al cine de “Charlie y la fábrica de chocolate”. No tenia més de cinc o sis anys, però les imatges de la fàbrica de xocolata i de les rajoles premiades se’m van quedar gravades per sempre. D’això ja en fa un pilar de temps, però ara en Tim Burton -el nen gran del cine actual- ha volgut posar al dia els sabors increïbles del conte de Roald Dahl. Una llaminadura irresistible per als més petits i per a qui vulgui recuperar textures i fantasies arraconades.

“Charlie i la fàbrica de xocolata” és un relat meravellós de Roald Dahl (1916-1990), l’escriptor infantil més influent dels últims anys, potser perquè també ha estat el més adaptat al cinema. Com passa en els millors contes, les històries d’aquest autor gal·lès, xopes d’imaginació desbordant, són entranyables i cruels, irreverents i alliçonadors alhora.

Tan divertides, subtilment perverses i políticament incorrectes com aquest relat que ens explica la història de Willy Wonka i del Charlie. L’un és un xocolater extravagant i misantrop que fabrica les millors llaminadures del món, però que no té ningú amb qui compartir la seva fortuna. I en Charlie és un nen pobre que somia amb trobar un dels cinc bitllets d’or amagats dins les rajoles Wonka, un premi que li permetria visitar la misteriosa fàbrica de xocolata.

L’univers sorprenent i fascinant de Roald Dahl sembla fet a la mida de Tim Burton, el creador de títols com “Eduardo Manostijeras”, “Ed Wood” o “Sleepy Hollow”. De fet, el personatge de Willy Wonka -interpretat una vegada més per l’histriònic Johnny Depp- encaixa sense problemes en la família de “freaks” sensibles i genials del seu cinema. Criatures inadaptades i fràgils que es reclouen en un món de fantasies per defensar-se d’una realitat que els fa por. Willy Wonka té la delicada ingenuïtat d’Eduardo Manostijeras, però també és tan patètic com aquell Ed Wood que volia ser com l’Orson Welles però que filmava les pitjors pel·lícules de la història.

El text de Dahl també és ideal perquè el talent visual de Tim Burton es deixi anar. El director proposa un espectacle tan excessiu, ensucrat i delirant com una bona llaminadura. Aquesta vegada no es tracta de ser elegant ni estilitzat, sinó d’embafar el personal amb tones de caramel. El resultat és kitsh, delirant i pesant, però val la pena pair la indigestió perquè de tant en tant no fa mal deixar el bon gust a l’entrada del cinema.

Burton recicla troballes visuals de l’anterior versió cinematogràfica (a càrrec de Mel Stuart i Gene Wilder), però també deixa la seva empremta. L’atac dels esquirols, la teletransportació amanida amb cites cinèfiles i l’espectacular viatge en ascensor per l’interior de la fàbrica són grans moments marca de la casa. I les poques aportacions que gosen trair l’original -com el pare dentista interpretat pel mític Christopher Lee- encaixen perfectament en el món de Dahl.

Però l’espectacle s’encalla en els números musicals, que no estan a l’alçada ni del director ni de Danny Elfman, el seu compositor habitual. Aquesta vegada, la parella que va parir la magistral “Pesadilla antes de Navidad” no sap treure partit de les lletres del conte ni de les coreografies amb Deep Roy, l’actor que dóna vida als inquietants Oompa-Loompas.

En tot cas, només els nens podran dir si aquesta llaminadura és de les bones o de les que cansen de seguida. Gairebé trenta anys enrere jo ho vaig tenir tan clar que mai més he oblidat aquests dolços que ara ens refresca l’imprescindible Tim Burton.

NO SOS VOS, SOY YO

2005-07-29T12:04:00.000-07:00

Perquè l’amor és un tango

L’èxit merescut d’“El hijo de la novia” va obrir l’aixeta del cinema argentí, que ha sabut connectar amb el púbic a través del melodrama proper i costumista. Però la fórmula s’ha repetit tant que comença a empatxar. D’entrada, aquesta proposta també semblava difícil de pair: la història és previsible, té quasi tots els tics de la comèdia argentina i l’actor principal -Diego Peretti- és una barreja embafadora de Ricardo Darín, Woody Allen i José Sacristán.

Però malgrat els tòpics i les sortides de to, el cert és que la pel·lícula captiva mica a mica, a cop de gags i de diàlegs inspirats i gràcies a la naturalitat desarmant dels actors. Sense ser una gran comèdia, “No sos vos, soy yo” enamora per la seva autenticitat i falta de pretensions.

El punt de partida és tan convencional com el de qualsevol història de desamor. El Javier és un metge de trenta i pocs anys que s’acaba de casar amb la María. Tots dos viuen a l’Argentina, però han decidit començar una nova vida als Estats Units. La seva dona és la primera que marxa a Miami per arreglar els papers. Per just quan ell ho ha deixat tot per seguir-la, la María li fa saber que s’ha enamorat d’un altre i que més val que es quedi al país. El Javier, destrossat, començarà una etapa de dolorosa i patètica auto compassió.

Potser el començament no presagia res d’especial, però director i intèrprets aconsegueixen que el relat vagi agafant volada. Juan Taratuto és un realitzador debutant que s’ha amarat del cinema de Woody Allen. “No sos vos, soy yo” li deu tot -potser massa- al mestre novaiorquès. Des del dibuix del protagonista (un home insegur i nerviós, xerraire i encantador) fins al tipus d’humor. Els gags de Taratuto no tenen la genialitat del mestre, però en canvi recuperen la frescor i el gust per l’”slapstick” visual del primer Allen.

Però, per bé o per mal, l’autèntic motor de la pel·lícula és Diego Peretti. Aquest actor és un histriònic que abusa dels tics a l’estil Woody Allen. Però també és un comediant de raça que pot brodar qualsevol gag. Javier, el seu patètic personatge, es passa més de mitja hora llarga compadint-se. Però al final ens acabarà conquistant amb un resum de les penes del desamor tan brillant que serviria d’estrofa d’un bon tango argentí: “Primero sentí angústia, después dolor, después tristeza y después nada, por fin te pude olvidar”.

LOS 4 FANTÁSTICOS

2005-07-22T12:02:00.000-07:00

Superherois en família

Si els “Spiderman” de Sam Raimi o la recent “Batman begins” de Christopher Nolan han demostrat que del còmic de superherois també se’n pot fer bon cine, “Los 4 Fantásticos” ens fa tocar de peus a terra. Aquesta adaptació d’un dels tebeos més carismàtics del gènere és un producte pla i rutinari, prefabricat segons les normes del cinema d’acció més comercial.

“Los 4 Fantásticos” és un dels títols més singulars del còmic nord-americà. Des dels anys 60, les històries d’aquesta família de superherois han combinat desbocades peripècies galàctiques amb el costumisme domèstic d’un culebrot televisiu. Com en totes les grans sèries, a la col·lecció hi ha més palla que teca, però els millors autors -com el mític Jack Kirby- han sabut plasmar aquest contrast en algunes de les vinyetes més inoblidables del gènere.

Però els responsables de la versió cinematogràfica han ignorat aquest bagatge i han reduït la història a un festival mediocre d’efectes especials i acció pirotècnica. De la resta, molt poca cosa: les escenes s’atropellen sense cap criteri, el guió és tan matusser com una cançó d’estiu i els actors semblen sortits d’una mala sèrie de televisió. Curiosament, l’únic que salva els papers és Julian McMahon -el dolent de la pel·lícula-, conegut per ser un dels protagonistes de la televisiva “Nip/tuck”.
L’ensopegada és tan sonada que l’esperit de les aventures de l’home elàstic, la cosa de pedra, la dona invisible i la torxa humana és molt més present a “Els increïbles” que en aquesta adaptació oficial. De fet, els creadors de la Pixar no han amagat mai que l´últim gran èxit de l’animació digital s’ha inspirat en la família de superherois més entranyable del còmic.

Qui vulgui descobrir l’essència de “Los 4 fantásticos” que oblidi la pel·lícula. Per reviure l’autèntic gust de l’aventura lleugera és millor acostar-se al còmic original o al dinamisme animat d’“Els increïbles”. I per intuir els conflictes que coven els personatges més val recuperar el “La tormenta de hielo”, el magnífic melodrama d’Ang Lee que citava la tragèdia gruixuda de “Los 4 fantásticos” com a metàfora pop d’una família a punt de trencar-se.

LA GUERRA DE LOS MUNDOS

2005-07-08T11:59:00.000-07:00

La ciència-ficció més fosca de Spielberg

La trobada entre un clàssic de la ciència-ficció i el director d’algunes de les millors pel·lícules del gènere (“Encuentros en la tercera fase”, E.T.”, “I.A”) prometia gran cinema. I tot i que “La guerra de los mundos” té moments esplèndids, es queda a mig camí de tot el que suggereix: no té la màgia d’una bona sèrie B, els efectes especials sorprenen però no captiven i la crisi familiar que estructura el relat no acaba de funcionar.

La pel·lícula es basa en el relat escrit per H.G. Wells, adaptat radiofònicament per Orson Welles en una cèlebre versió i ja portada al cinema el 1953. El pròleg de la pel·lícula es retroba amb un esperit de sèrie B que lliga bé amb un text canònic, però força envellit pel temps. Però Spielberg deixa clar ben aviat que el material de H.G. Wells és l’excusa per vestir la història d’un home que vol recuperar l’amor dels seus fills.

Tom Cruise és Ray Ferrier, un personatge egoista i difícil que s’ha divorciat de la seva dona i que no sap exercir de pare. Però just el dia que els seus fills el visiten per passar junts el cap de setmana, esclata una estranya turmenta elèctrica. És l’inici d’un devastador atac alienígena contra la terra.

Com ja va fer a “Encuentros en la tercera fase” i “E.T.”, Spielberg articula els codis de la ciència-ficció al voltant d’una família mitjana americana esqueixada pel fracàs sentimental. Ray Ferrier és el clàssic heroi de sèrie B que serveix per dramatitzar una odissea col·lectiva. Però també és un personatge característic del món d’Spielberg, poblat de pares fracassats, nens traumatitzats i famílies trencades que busquen la redempció enfrontant-se a fenòmens extraordinaris. Però aquesta vegada ni els guionistes ni el director han sabut trobar el punt just per combinar l’intimisme familiar -poc creïble i empalagós- amb l’èpica col·lectiva del relat.

Tampoc hi ajuda massa Tom Cruise, tan correcte i descafeïnat com sempre. En canvi, la mirada torbadora de la nena Dakota Fanning omple d’intensitat tots els plans.
La pel·lícula tampoc surt ben parada quan només juga a ser ciència-ficció. El disseny de producció és impressionant, però els efectes especials són tan perfectes i freds que acaben deslluint l’encant d’una sèrie B. Aquests alienígenes estan fets per ordinador, però són molt més mecànics que l’entranyable E.T. Només retrobem el millor Spielberg en les escenes més despullades d’efectes visuals, com aquell esfereïdor riu que baixa ple de cadàvers o la roba que plou del cel al final d’una batalla.

De fet, en els moments més terrorífics el protagonista no lluita contra els marcians, sinó que s’enfronta a les massa embogides que volen robar-li el cotxe. Un símptoma més del discurs conservador i pessimista de la pel·lícula, amarada de la visió apocalíptica del personatge de Tim Robbins, posat amb calçador a la història i un dels més foscos de la filmografia del mestre. “La Guerra de los mundos” és com el negatiu de la magistral “Encuentros en la tercera fase”. Han passat gairebé trenta anys, l’11-S encara fa ombra i Spielberg ha canviat massa: allà on hi havia joventut, ingenuïtat i llum ara només trobem cansament, guerres i negror. Si això és maduresa, jo em quedo amb l’Spielberg nen.

AMERICAN SPLENDOR

2005-07-01T11:56:00.000-07:00

Talent del còmic al cinema

La recent “Batman begins” demostra que del flirteig entre Hollywood i el còmic també en pot sortir bon cine. Però l’adaptació més brillant d’un tebeo és aquesta producció independent que substitueix els efectes especials per talent a dojo. “American Splendor” és la impecable adaptació d’un còmic de culte que retrata la cara més fosca del somni americà. Però també és un experiment metalingüístic que dinamita les fronteres entre realitat i ficció, entre còmic i cinema.

“American Splendor” es basa en els còmics autobiogràfics escrits per Harvey Pekar, un gris funcionari de Cleveland que protagonitza les seves historietes, dibuixades sempre per autors “underground” com el mític Robert Crumb. Tot i semblar anodins i banals, els seus guions oculten ditades d’ironia, d’humanitat commovedora, de lirisme aspre. Com una barreja domèstica de Raymond Carver i Bukowski, Pekar ha sabut apropar al còmic la cara més desenganyada del somni americà.

Els encarregats de portar al cine aquest material de primera han estat Springer Berman i Pulcini, dos directors i guionistes que debuten en la ficció després d’una sòlida trajectòria com a documentalistes. I el cert és que el seu treball és excepcional. No solament han conservat l’esperit de les històries, sinó que han convertit “American Splendor” en un engrescador exercici metalingüístic. Gràcies a la complicitat de l’autor i a través d’un ventall impressionant de recursos narratius, els directors fusionen magistralment vida real i ficció. El protagonista està interpretat pel gran actor Paul Giamatti (“Entre copas”), però a estones és l’autèntic Harvey Pekar qui es dirigeix a la càmera. I tant el podem veure amb el traç d’algun dels seus dibuixants com recreat dalt d’un escenari o en antigues gravacions televisives.

Però la troballa més engrescadora dels autors són els plans sense decorat i fora de camp, una mena de terra de ningú narrativa on pot passar de tot: des de diàlegs entre el Pekar actor i el real fins a trobades entre els impagables secundaris de la pel·lícula.

L’avorrit i desencantat Harvey Pekar, el cronista de l’Amèrica més amagada, el pare d’una família disfuncional però unida, s’ha convertit gràcies a l’instint narratiu en el protagonista de l’adaptació més extraordinària del còmic al cinema. Perquè quan hi ha talent, els súper-poders ni calen.

BATMAN BEGINS

2005-06-23T11:52:00.000-07:00

Els orígens del super-heroi més fosc

Batman és un dels personatges més carismàtics del còmic, el superheroi que més ha fascinat els grans autors de la historieta i el principal responsable del llarg matrimoni entre Hollywood i els tebeos, una relació que ha marcat el cine de la darrera dècada. Entre els 80 i els 90, l’home rat-penat va protagonitzar una saga que va començar bé però va acabar de manera vergonyosa. Tim Burton va iniciar la sèrie amb dues pel·lícules irregulars però imaginatives. Després, el mediocre Joel Schumacher va destrossar el personatge amb un parell de continuacions infumables.

Sorprenentment, l’encarregat de recuperar Batman ha estat Christopher Nolan, un director anglès responsable de thrillers tan personals i suggerents com “Memento” (2000), la magistral pel·lícula amb què es va donar a conèixer. El cine de Nolan no semblava tenir res en comú amb les grans produccions, però sí que lliga amb el magnetisme fosc i torturat del personatge.

El director ha volgut fer creu i ratlla amb les pel·lícules anteriors per tornar-nos a explicar l’origen de Batman. Bruce Wayne és un milionari obsessionat per la mort dels seus pares, assassinats quan era un nen. Consumit per la culpabilitat i la venjança, viatjarà pel món a la recerca dels coneixements que li permetran convertir-se en la criatura més temuda pels criminals de Gotham City.

Sens dubte aquest és el Batman més realista i convincent que ha passat pel cine. En tot moment respecta la tradició del personatge, nascut fa més de 60 anys i reviscut a finals dels 80 de la mà d’autors com Alan Moore o Frank Miller, que van fer un relectura fosca i madura del mite. Nolan segueix aquesta línia, però també aporta troballes i solucions que cohesionen i enriqueixen la història.

El director aprofita l’iconografia del còmic per parlar de culpabilitats, venjances i, sobretot, de pors. Rera l’impecable façana de pel·lícula d’acció, “Batman begins” amaga un discurs sobre la por i el poder suggestiu del pànic. En un dels millors moments del film, uns criminals drogats veuen a Batman distorsionat, semblant a la figura fantasmagòrica i terrible que sempre ha volgut ser. És un bon exemple de l’habilitat de Nolan per ser fidel al seu món personal sense trair l’essència del personatge.

Aquest Batman també convenç perquè està acompanyat de grans actors. Després d’impressionar-nos a “El maquinista”, Christian Bale sap trobar la presència i els matisos que necessita el personatge. I grans noms com Michael Caine (perfecte com a majordom de Bruce Wayne), Liam Neeson o Morgan Freeman aporten la grapa que sempre han tingut els secundaris del còmic.

La pel·lícula és brillant i entretinguda mentre furga en els orígens del personatge. Però quan l’acció esclata i el relat ha d’utilitzar els recursos més genuïns del còmic, el ritme de la pel·lícula decau a la mateixa velocitat amb què se succeeixen les escenes. Nolan és un mestre a l’hora de dibuixar personatges i atmosferes, però li falta la lleugeresa i l’agilitat que sí que tenen els “Spider-man” de Sam Raimi, menys ambiciosos però més refrescants.

Al final, la pel·lícula ens prepara per la inevitable continuació amb la mateixa elegància amb què ens ha explicat tota la història: ”T’has posat una màscara i saltes pels terrats. Ara els criminals voldran fer el mateix”.

OLD BOY

2005-06-17T11:39:00.000-07:00

Tancats en un món propi

Fa temps que el cinema més trencador i experimental arriba d’orient. El sud-coreà Park Chan-wook, paisà d’un altre talent com Kim Ki-duk, ens proposa una de les pel·lícula més originals i potents de la temporada. “Old boy” (premiada a Cannes i a Sitges) és un autèntic treball d’autor, un film que parteix d’una argument mínim per construir un relat lliure i excessiu que reinventa les possibilitats de la narrativa cinematogràfica.

La pel·lícula arrenca amb la història d’un home que ha estat quinze anys tancat en una habitació sense saber qui ni per què l’ha empresonat. Després de recuperar la llibertat de manera tan misteriosa com la va perdre, l’home ha quedat consumit pel ressentiment i per les ganes de venjar-se.

A partir d’aquí, el director és converteix en un demiürg sobrat d’inventiva i de recursos, capaç de bastir un món propi, moure els personatges al ritme d’una lògica inexplicable i filmar cada pla com si el cine s’acabés d’inventar. Chan-wook ignora l’ortodòxia narrativa perquè busca -i troba- una mirada pròpia que barreja violència extrema i existencialisme, lirisme i fredor i recursos del còmic o els videojocs amb el cinema de gènere. El resultat és sorprenent i a estones incomprensible, perquè el director s’emborratxa tant del seu virtuosisme que la història s’encalla. Però tot i els sotracs, “Old boy demostra que el cinema encara pot ser molt jove.

HIERRO 3

2005-06-10T11:35:00.000-07:00

Cinema de silencis i absències

El talent desbocat de Kim Ki-duk continua sacsejant els cinemes. Després de captivar-nos amb la faula budista de “Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera”, el director sud coreà ja té dos nous títols en cartellera: “Samaritan girl” i aquesta “Hierro 3”, una proposta hermètica i suggerent que recorda força a “La isla (Seom)”, la contundent pel·lícula que va donar a conèixer Kim ki-duk.

Sense ser tan crua, “Hierro 3” mostra una història d’amor tan estranya i personal com l’explicada a “La isla”. Un jove repartidor de publicitat ocupa cases alienes aprofitant que els seus propietaris no hi són. Mai roba res, només entra per unes hores a una llar i a una quotidianitat que no és la seva. En una d’aquestes incursions coneixerà una dona jove maltractada pel marit, que l’obliga a viure reclosa. Entre tots dos creixerà un vincle molt especial, fet de silencis i d’absències.

Kim Ki-duk és capaç de sorprendre’ns amb cada nova pel·lícula, però a “Hierro 3” trobem alguns punts en comú amb altres treballs del director. Protagonistes solitaris, introvertits, sense llaços familiars i amb un món interior inaccessible. I comportaments glaçats i gairebé patològics, que retraten les fràgils convencions què sostenen la realitat i que són capaços de mostrar-nos la passió amb més autenticitat que qualsevol melodrama romàntic. En aquest sentit, el triangle amorós que mostra “Hierro 3” és tan sensual i pertorbador com els títols més agosarats de Luís Buñuel.

“Hierro 3” és un treball ambiciós i arriscat, però menys rodó que altres propostes del director. La primera part de la història, en què es mostra el recorregut del noi per diferents cases, és magistral per l’eficàcia austera de la seva posada en escena. Les escenes que comparteixen els dos protagonistes també són fascinants, tant per l’estranya mirada del director com pel treball dels dos actors, basat en les mirades, el silenci i la contenció expressiva, com si fossin personatges d’una pel·lícula muda.

Però a estones el relat s’enreda amb metàfores indesxifrables i imatges que no sempre són a l’alçada de les pretensions del director. La pel·lícula es tanca amb uns rètols aclaridors però retòrics, perquè fins ara el cinema de Kim Ki-duk n’havia tingut prou amb les imatges per suggerir que “és difícil distingir si el món en què vivim és la realitat o només és un somni”.

STAR WARS: EPISODIO III. LA VENGANZA DE LOS SITH

2005-05-27T11:26:00.000-07:00

Bon comiat per tancar la saga galàctica

L’any 1977, “Star Wars” va encetar la mítica trilogia que giraria del revés la indústria de Hollywood i que es convertiria en referent generacional. A finals dels 90, George Lucas -el pare d’aquest univers galàctic- va posar en marxa tres nous projectes per seguir explotant el filó comercial i mirar d’arrodonir l’espectacle. Tot i que els dos primers episodis van ser vergonyosos, el títol que tanca l’odissea galàctica sí que està a l’alçada del mite. “La venganza de los Sith” és un relat previsible però vistós, que recupera l’esperit de la trilogia original per convertir-se en el comiat ideal d’una saga irrepetible.

“La venganza de los Sith” posa punt i final a l’univers “Star Wars”, però argumental serveix per lligar les trames obertes als dos episodis anteriors i per prologar la trilogia original (que cronològicament són els capítols IV, V i VI). La pel·lícula mostra com Anakin Skywalker és converteix en el malvat Darth Vader després de ser corromput pel Cantó Fosc de la Força. Però mentre la República galàctica degenera en un Imperi despòtic, el naixement dels dos fills bessons de Skywalker (en Luke i la Leia, els protagonistes de la primera saga) suposa un fil d’esperança pel futur de la galàxia.

Si els dos episodis anteriors van ser un despropòsit narratiu, aquest tercer capítol encaixa amb habilitat totes les peces i arrodoneix l’univers galàctic amb molta coherència. El millor de “La venganza de los Sith” és que sap amagar la seva falta d’originalitat i els seus defectes repescant les millors virtuts de la trilogia original: argument elemental, efectes especials a dojo i, sobretot, l’esperit lúdic del millor cinema d’aventures.

L’univers “Star Wars” ha generat sis pel·lícules i dotzenes de trames, però el moll de la història és d’una simplicitat sorprenent. Es basa en la reducció al mínim dels arquetips del bé i el mal, cuinats amb la matusseria i l’efectivitat d’un “fast-food”. Aquesta vegada George Lucas ha vestit la història amb tons foscos i amb alguns detalls de tragèdia shakespeariana, molt superficials però prou efectius. El combat entre Anakin i el seu mestre Obin-Wan Kenobi i el naixement en paral·lel dels bessons Skywalker i de Darth Vader són dos moments brillants, dels millors de tota la saga.

Tot i que les escenes romàntiques són desastroses, el guió té la solemnitat buida del cartró-pedra i els actors estan tan desaprofitats com sempre (ni Natalie Portman sembla la bona actriu que és), la història funciona perquè ofereix el que promet: entreteniment i aventura trepidants. George Lucas no ha estat mai un gran director i s’estima més els dòlars que els clàssics, però és innegable que el seu cinema (com el de Mèlies o Harryhausen) a estones encara sap mantenir la capacitat de fascinació d’una joguina cara.

I com sempre, l’embolcall de les llaminadures de Lucas són els efectes especials. La pel·lícula és un festival de trucs digitals, que a vegades semblen més encartronats que les entranyables maquetes dels primers films. I tot i que el disseny de producció és poc imaginatiu, aquest univers galàctic -a mig camí entre l’imaginari retro de Flash Gordon i els videojocs- encara manté capacitat d’atracció.

Els fans de “Star Wars” poden estar tranquils. La proposta que tanca la saga ha sabut posar al dia les essències de la trilogia original. I pels que encara no hagin descobert aquest univers galàctic, “La venganza de los Sith” és el millor pròleg per descobrir la saga que ha captivat més d’una generació.

TAPAS

2005-05-20T11:24:00.000-07:00

Costumisme de barri

Sense resultar excepcional, l’estrena com a director de José Corbacho (actor i humorista, company de plató del Buenafuente i un dels cervells de la factoria El Terrat) és una troballa inesperada de l’agònic cinema català. “Tapas” és una comèdia costumista que sap retratar amb humor, tendresa i espurnes de fel la vida de barri d’una ciutat de rodalies.

Cinc històries quotidianes es creuen al barri de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet de Llobregat. La xafogor de l’estiu urbà és insuportable i Cal Lolo, un bar rònec però acollidor, és el punt de trobada ocasional dels veïns.

Més enllà dels alts i baixos imposats per l’estructura, “Tapas” sempre intenta anar una mica més enllà del costumisme encartronat que han imposat les telesèries fetes aquí. Tant Corbacho com Juan Cruz (co-autor de la història i també vinculat a El Terrat) són criatures televisives, però en el seu pas al cinema han sabut prescindir dels vicis i les sortides de to de la televisió més rància.

La pel·lícula funciona quan retrata sense embuts, barrejant humor i melangia, la realitat més propera d’un barri xarnego i popular, aquella que els autors han mamat i que reivindiquen amb orgull. Aquí descobrim una mirada senzilla i afilada, que sap treure espurnes de lirisme del ciment i de la grisor urbana. Però la història s’encalla i perd autenticitat quan vol posar-se seriosa i transcendent. A Corbacho i Cruz els sobra enginy i frescor per retratar el bestiari urbà, però els falta una mica de volada per enfrontar-se a grans històries com la de la parella d’avis.

Potser per aquest motiu, al repartiment de “Tapas” brillen més els actors amb menys experiència que els grans noms. Els veterans com Maria Galiana, Ángel de Andrés o Elvira Mínguez compleixen amb la classe de sempre, però les presències amb més força són les de Rubén Ochandiano i Darío Paso, dos joves talents que venen de la televisió.

El realisme agredolç de “Tapas”, fet a base de petites històries i grans actors, recorda més d’una vegada a la recent fornada de cinema argentí, encapçalada per la pel·lícula “El hijo de la novia” i el seu director, Juan José Campanella. Al final, la pel·lícula també ens reserva una sorpresa que sembla un homenatge a aquesta manera de fer cinema.

Curiosament, el pitjor enemic de “Tapas” és l’artificiós doblatge al català. Sigui per culpa dels productors o per l’erràtica política de normalització lingüística, doblar una pel·lícula tan xarnega, autèntica i catalana com aquesta és un disbarat cinematogràfic.

EL REINO DE LOS CIELOS

2005-05-13T11:21:00.000-07:00

Èpica políticament correcta

Les creuades semblaven un material excel·lent pel talent cinematogràfic de Ridley Scott, que ja va ser capaç de reviure el gènere de romans amb la magnífica “Gladiator”. Però l’autor d’obres mestres com “Blade Runner” o “Alien” i de nyaps com “La teniente O’Neil” torna a demostrar que és un director tan brillant com irregular. La força visual és l’únic que no decep de “El reino de los cielos”, una història d’aventures mal explicada i que fa trampes amb la història perquè vol envernissar amb un discurs tolerant i pacifista les exhibicions bèl·liques que tant fascinen al director.

“El reino de los cielos” ens situa a l’any 1186 per explicar-nos la història de Balian (Orlando Bloom), un modest ferrer francès que descobrirà que en realitat és el fill il·legítim d’un gran cavaller de les creuades. Fugint d’un passat que el turmenta, en Balian viatjarà amb el seu pare fins a Jerusalem, la Terra Santa on conviuen cristians, musulmans i jueus en una pau cada vegada més precària.

El cinema d’aventures sempre s’ha preocupat més pel codis de la ficció que pel rigor històric. Però aquesta història està tan mal teixida i és tan poc versemblant que les seves pretensions historicistes fan riure. Ridley Scott i el seu guionista demostren un menyspreu absolut pel relat, pels personatges i per l’espectador, com si tot plegat només servís d’aparador per a l’espectacle pirotècnic que ens reserven les batalles del film. Enmig d’aquest desgavell, els actors (grans noms desaprofitats) s’encomanen de l’apatia i fan poca cosa per salvar uns personatges impossibles.

L’innegable mestratge visual de Ridley Scott només llueix en les escenes de guerra, encara més ben planificades i espectaculars que la memorable batalla que obria “Gladiator”. El director combina primers plans amarats de metall, pols i sang amb panoràmiques tan grandioses com l’el·lipsi que tanca l’impressionant assetjament a la ciutat de Jerusalem.

Venut per un guió desastrós, Ridley Scott no té cap mirament per disfressar la història amb una mirada moderna i políticament correcta. Però enmig d’aquest festival guerrer fet espectacle, les crides a la tolerància religiosa i el missatge humanista semblen més un posat -qui sap si ingenu o cínic- del director de títols tan discutibles com “Black Hawk derribado”.

Més enllà de la brillantor visual, “El reino de los cielos” grinyola massa. Scott no ha trobat el to que necessita un bon relat d’aventures ni resulta creïble quan vol mirar la història en clau actual.

EL SECRETO DE VERA DRAKE

2005-05-06T11:14:00.000-07:00

En mans d’una gran actriu

El cine de Mike Leigh (“Secretos i mentiras”, “Todo o nada”) sempre ha buscat el realisme en gris de la classe treballadora. Ara, de la mà de la gran actriu Imelda Staunton, el director es trasllada de l’Anglaterra actual al Londres de postguerra per mostrar els dilemes morals de l’avortament. Les intencions no canvien, però aquest viatge al passat ha afectat les formes del cine de Leigh, menys aspre i més estilitzat que altres vegades.

La pel·lícula ens acosta fins al Londres de 1950. Vera Drake és una dona senzilla, treballadora i generosa, l’ànima d’una família humil i feliç. Però la Vera amaga un secret: ajuda dones joves a avortar per solidaritat.

Leigh planteja un tema tan delicat com l’avortament amb la mateixa saviesa i respecte amb què s’acosta als seus personatges. Lluny de l’activisme un pèl pamfletari del seu col·lega Ken Loach, Leigh no jutja ni pretén justificar res perquè estima i respecta les seves criatures, tot i que no sempre les entengui. A través d’una història impecable (que suggereix més del que mostra) i d’un dibuix de personatges subtil i precís, el guionista i director torna a demostrar que és un mestre a l’hora de retratar les llums i les ombres de la gent normal i els secrets que poden corcar la quotidianitat familiar.

A banda del talent de Leigh per cosir la història, la clau de la pel·lícula és la meravellosa interpretació de Imelda Staunton. Aquesta veterana del teatre i el cine anglès és capaç de mostrar-nos tots els matisos d’una dona vital i bondadosa que acabarà consumida pel seu secret. Quan la policia interromp la festa familiar per detenir la Vera, el rostre de Imelda Staunton passa en pocs segons de l’alegria més lluminosa al dolor més profund. És una demostració commovedora del immens talent d’aquesta actriu britànica.

Qui hagi seguit el cine de Leigh potser se sorprendrà del canvi formal del seu últim treball. El director que ha filmat la sordidesa sense filtres ara mira cap al passat amb una certa estilització. Els enquadraments i la fotografia són tan esplèndids com els de les produccions d’època més acadèmiques. Però pel camí segurament es perd part de la força i la personalitat del Leigh més genuí.

EL HUNDIMIENTO

2005-04-08T01:00:00.000-07:00

Dur primer pla dels últims dies de Hitler

En una de les primeres imatges de “El hundimiento”, un Adolf Hitler recreat amb talent gairebé obscè per l’actor Bruno Ganz acarona el seu gos afectuosament. En mans del criminal que va dirigir i personificar l’horror nazi, aquest gest de tendresa es converteix en un moment tan esborronador que resulta dolorós de veure. Aquesta escena també resumeix l’abast, els objectius i els dilemes morals amb què s’ha d’enfrontar una pel·lícula que pretén recrear els darrers dies de Hitler sense distàncies, des de la proximitat més feridora.

Aquesta producció alemanya ens acosta en primer pla a l’horror de Hitler i a la vergonya d’un poble que va preferir “no saber”. I ho fa amb contundència, valentia i força cinematogràfica. El problema és que s’endinsa per camins tan perillosos i controvertits que més val enfrontar-s’hi amb la memòria històrica ben present i l’esperit crític en guàrdia.

Les imatges de “El hundimiento” ens situen 60 anys enrere. Mentre la ciutat de Berlín és bombardejada per l’exèrcit rus, Hitler i els seus últims homes de confiança s’atrinxeren al búnker d’on ja no sortiran vius. En aquest ambient claustrofòbic i malaltís, les últimes hores del Führer concentraran tota la bogeria, l’horror i la misèria moral del nazisme.

“El hundimiento” ens mostra un Hitler consumit pel poder i pels deliris de grandesa, incapaç d’acceptar que ha perdut la guerra i convençut de la grandesa històrica del nazisme. Però també dibuixa el Führer íntim, el que s’emociona amb les cançons dels seus nebots o amb les mostres d’amor de la seva dona. És aquesta dimensió humana i “normal” de Hitler, lluny de la seva representació com el mal absolut i diabòlic, el que encara fa més propera, dolorosa i incomprensible la barbàrie del règim criminal que encapçalava. I això també és el que resulta tan difícil de pair de la pel·lícula.

Per l’actor que dóna vida a Hitler, el repte era d’una exigència i responsabilitat enormes. Però el treball de Bruno Ganz és tan esplèndid i té tants matisos que la seva presència colpeja l’espectador més d’una vegada. Els seus instants de còlera són impressionants, però la recreació del Hitler fràgil i encorbat, devorat pel Parkinson i per la història, és absolutament terrorífica en la seva naturalitat.

L’altre clau de la pel·lícula és el personatge de Traudl Junge, la secretaria del Führer que serveix de fil conductor de la història i que simbolitza l’actitud del poble alemany. En un pròleg i un epíleg duríssims i exemplars, aquesta veu assumeix la seva part de responsabilitat: “Vaig poder dir que no, però no ho vaig fer”.
El treball del director Oliver Hirschbiegel també és meritori, sobretot a l’hora de recrear l’ambient d’angoixa, bogeria i misèria humana del búnker. L’atmosfera és tan opressiva i irrespirable que “El hundimiento” en alguns moments sembla una pel·lícula tan propera al gènere de terror com la que va donar a conèixer al realitzador l’any 2001: “Das Experiment (El experimento)”.

En canvi, les històries paral·leles que succeeixen fora del refugi -més properes a les convencions del gènere bèl·lic- no tenen la mateixa força ni acaben de funcionar. Algunes de les solucions dramàtiques més delicades també són discutibles: la parsimònia amb què es filma el moment en què la dona de Goebbels enverina els seus fills contrasta amb el suïcidi de Hitler, mostrat amb una respectuosa (i indecent) el·lipsi. Aquestes errades deceben, però mai no treuen mèrits a una pel·lícula difícil però necessària.

REENCARNACIÓN

2005-04-01T01:00:00.000-08:00

Enamorats de Nicole Kidman

Tot i ser un dels rostres més populars i comercials del cinema, Nicole Kidman segueix implicant-se en projectes molt personals. Perquè rera la façana de producció convencional s’amaga una proposta molt més fosca, sorprenent i radical del que sembla, tan a prop del gran cinema com de la decepció.

“Reencarnación” comença com una faula romàntica que juga amb els codis del gènere fantàstic. Nicole Kidman és l’Anna, una jove vídua que està a punt de tornar-se a casar just quan apareix un noi que afirma que és la reencarnació del seu marit difunt.

En el suggerent desenvolupament de la història es nota la mà de Jean-Claude Carrière, un dels tres guionistes. Carrière va ser col·laborador habitual del director Luís Buñuel. I malgrat les diferències de fons i de forma, la pel·lícula també s’encomana de l’alè oníric i pertorbador de les millors obres del mestre espanyol.

Més enllà d’aquesta empremta autoral, l’ex-director de videoclips Jonathan Glazer també s’ha fet seva la pel·lícula, creant una atmosfera tan estilitzada i captivadora com la mateixa Kidman. Des del preciós travelling que enceta el relat fins al poderós pla final, el relat és una successió d’imatges cadencioses i suggerents. En els millors moments, Glazer evoca la subtil perversitat del “Vertigo” de Hitckcock o les turmentes emocionals glaçades d’un Bergman.

Però el moment més memorable de la pel·lícula és un llarguíssim primer pla que demostra la temeritat del director i la grandesa de Nicole Kidman. Poques vegades un rostre ha estat capaç d’expressar tants sentiments com en aquest mig minut que hauria de passar a la història del cinema.

A banda d’aquest instant de màgia irrepetible, el talent de la Kidman amara tota la pel·lícula i és capaç de fer creïble la barreja de passions i de fragilitat del seu personatge. Al costat de l’estrella australiana destaca la mirada inquietant del jove Alison Elliot i la presència sempre imponent de la veterana Lauren Bacall.

“Reencarnación” no és rodona perquè aposta fort i més d’una vegada surt perdent. Però en cap cas deixa indiferent. Potser és que, com la sorprenent història d’amor que explica, aquesta proposta necessita enamorar. Qui no hi connecti és possible que li vegi el llautó de l’excés de pretensions i en surti desenganyat. Però els que ens hem deixat seduïr tant pels encerts com pels errors, segur que recordarem molt de temps el magnetisme d’aquesta pel·lícula.

ENTRE COPAS

2005-03-24T02:56:00.000-08:00

Un tast amb sabors de bona comèdia

Aquesta comèdia ha estat la sorpresa de l’any als EUA i ha competit pels premis grans amb els treballs d’Eastwood i Scorsese. Allà han aplaudit la personalitat del director i el sabor de bon cinema europeu de la proposta. Però vista des d’aquí, menys encotillats pel monopoli de gustos de Hollywood, “Entre copas” no passa de ser una comèdia agradable i ben resolta, captivadora però força previsible. Sens dubte, el més sorprenent de la pel·lícula és la importància que hi té el món del vi. Un fet que no deixarà indiferent el públic penedesenc i que convida a les comparacions inevitables: “Entre copas” sap evocar gustos nobles amb lleugeresa, elegància i un punt d’amargor, però es queda lluny del cos, la força i la persistència d’aquells grans pinods que tant agraden al protagonista.

Dos amics de tota la vida decideixen celebrar un comiat de solter viatjant durat una setmana per les vinyes de Califòrnia per tastar els millors vins de la zona. Qui s’ha de casar és un actor de segona categoria i un faldiller incorregible que vol aprofitar al màxim els últims dies de solteria. El seu company és un escriptor frustrat que encara no ha superat el seu fracàs matrimonial.

El viatge comença com una barreja de road-movie i comèdia convencional. Però mica en mica, la pel·lícula va traient suc dels caràcters oposats dels personatges amb la introducció d’elements que donen personalitat a la història. Alexander Payne (director de les també recomanables “A propósito de Schmidt” i “Election”) s’acosta a la comèdia amb la mirada d’algú que es reconeix més proper al cinema europeu que a l’americà. I aquesta influència es nota sovint. Si els personatges mostren un traç massa gruixut, de sobte descobreixen detalls que els donen volada. Si alguns gags són matussers, Payne els sap tancar amb un toc de classe. I si el ritme o el guió s’encallen, són els actors qui salven els mobles. Sobretot un esplèndid i patètic Paul Giamatti (que actualment també té en cartellera la magistral “American Splendor”) i Virginia Madsen, que aporta llum i calidesa.

L’empremta del director també es nota a nivell formal, amb la utilització de recursos aliens al cine d’ara com la pantalla dividida o el zoom. Uns detalls que, afegits a un disseny de producció que aposta per la naturalitat i no pel maquillatge, donen un aire especial a la pel·lícula, lluminós i un pèl envellit. Sense oferir un tast excepcional, “Entre copas” complau el paladar perquè sap barrejar amb classe sabors de sempre.

MILLION DOLLAR BABY

2005-02-25T01:00:00.000-08:00

Eastwood colpeja amb força

Clint Eastwood ha depurat tant el seu talent que les seves històries són cada vegada més sòbries i sintètiques. Una austeritat formal que contrasta amb l’ambició temàtica i l’abast moral de les seves pel·lícules, cada cop més colpidores i exigents. “Million Dollar Baby” és un magistral relat de perdedors ambientat al món de la boxa. Però també és un drama i una història d’amor duríssima, capaç de noquejar l’espectador amb cops secs i inesperats.

Eastwood amplia la col·lecció d’inoblidables solitaris del seu cine donant vida a Frankie Dunn, un entrenador de boxa que mai ha aconseguit un títol mundial perquè el caràcter i el destí li han jugat males passades. L’entrenador també fuig d’un dolorós passat que l’ha separat de la seva filla. Amb els anys, s’ha convertit en un vell solitari i taciturn que busca desesperadament la redempció des de la fe catòlica i que veu passar la vida des del seu modest gimnàs. Les coses canviaran amb l’aparició de Maggie Fitzgerald, una noia valenta i lluitadora que només conserva un somni: convertir-se en campiona de boxa.

Tot i que la pel·lícula mai deixa de respirar “la pudor del ring”, la boxa només és l’embolcall perquè Eastwood ens parli dels seus temes preferits: personatges fracassats, il·lusions trencades, destins crepusculars i sentiments per descobrir. I una vegada més, l’actor i director torna a impressionar amb una saviesa i una economia narrativa que només està a l’abast dels grans mestres del cine.

Eastwood filma amb un ritme pausat i precís, despulla l’enquadrament i el relat, utilitza la veu en off de manera exemplar i fa un ús magistral de les el·lipsis per deixar-nos només el moll de la història. A “Million Dollar Baby” manen les absències i els silencis, perquè hi ha moltes coses que no s’expliquen i moltes paraules que no es diuen. En aquest sentit, la interpretació continguda de Clint Eastwood i de Morgan Freeman contrasta amb l’energia i la força de Hilary Swank, però tots tres estan esplèndids.

La inspiració i el domini narratiu d’Eastwood és tan aclaparador que, després de seduir-nos amb la història, el relat fa un gir que ens pot deixar estabornits. El director estira la corda al límit, castiga els personatges amb la fúria d’un Bergman, frega el joc brut dramàtic, aborda tabús sense cuirassa i proposa dilemes morals que l’espectador no té temps ni de pair. Per si de cas, m’atreveixo a recomanar que qui vulgui disfrutar d’aquesta pel·lícula frapant i dolorosa no oblidi el consell del protagonista: “No abaixis mai la guàrdia”. Perquè mai se sap fins on pot arribar un gran director per explicar-nos grans històries com aquesta.

¡OLVÍDATE DE MI!

2005-02-18T02:04:00.000-08:00

Inoblidable gran cinema

Com la cuina més juganera i creativa, “¡Olvídate de mi!” sap deconstruir i reinventar la comèdia romàntica aportant receptes noves però mantenint els sabors i les textures originals. El director Michel Gondry i el guionista Charlie Kaufman han cuinat un plat imaginatiu i deliciós, carregat d’idees i de riscos, ideal per paladars afamats de gustos diferents o avorrits dels refregits.

Malgrat tenir un argument delirant (una nova tecnologia permet esborrar de la memòria els fracassos sentimentals), “Olvídate de mi” és autèntica i sincera. Està explicada a partir del dolor i de la pèrdua, però resulta vital i optimista. Gira del revés la lògica i l’ordre narratiu, però sap com explicar les complexitats d’una passió. I tot i que és un brillant exercici d’estil i un experiment gairebé meta-lingüístic, és tan irresistible com tots els grans clàssics de la comèdia romàntica.

El més increïble d’aquesta pel·lícula inoblidable és la finor amb què es barreja la força visual de Gondry (un ex-renovador del vídeoclip que va camí de ser un gran director) i la imaginació narrativa de Kaufman (el guionista més original i afilat del moment). Una mescla de talents que acaba de quallar amb la presència de dos actors en estat de gràcia: Jim Carrey i Kate Winslet. Amb diferència, la proposta més original i innovadora dels darrers temps.

RAY

2005-02-18T01:00:00.000-08:00

La vida i les músiques de Ray Charles

La vida del músic Ray Charles és un emotiu relat de superació personal. Va enfrontar-se a la pobresa, al racisme que patia la comunitat afroamericana, a les limitacions de la ceguesa i al fantasmes de les drogues. Però gràcies al seu geni musical i a una admirable força de voluntat, es va convertir en un dels artistes més populars del soul i del blues. Una biografia de cine que el director Taylor Hackford i l’actor James White han adaptat amb estil, brillantor i massa correcció. “Ray” és una pel·lícula ben feta, però té uns acabats tan impecables que es troben a faltar les arrugues d’una vida.

La infantesa de Ray Charles, per exemple, resulta poc creïble perquè està filmada amb pinzellades de costumisme gruixut i massa colorista. I la lluita final contra les drogues fa la sensació d’estar narrada de manera esquemàtica i tremendista. En canvi, a l’hora de dibuixar la trajectòria del Ray Charles músic, el director Taylor Hackford demostra la seva passió pel personatge (feia 15 anys que perseguia el projecte) i per la música popular en general. Les magnífiques escenes musicals de “Ray” ens deixen veure l’evolució d’un artista que va començar imitant Nat King Cole i que va acabar fusionant de manera molt personal la tradició sonora americana: soul, gospel, country i blues.

Però la clau de la pel·lícula és la camaleònica interpretació de James White, que recrea de manera majestuosa el físic i els gestos de Ray Charles.

LOS PADRES DE ÉL

2005-02-11T01:00:00.000-08:00

Grans noms, poca comèdia

“Los padres de ella” es va convertir en una de les comèdies més sonades del recent cinema americà. La proposta s’apuntava a l’escola d’humor fresc i groller que els germans Farrelly van institucionalitzar amb “Algo pasa con Mary”. Però també hi afegia un punt de sofisticació amb la presència de Robert De Niro, força inspirat en la seva vessant més còmica.

“Los padres de él” és la previsible continuació d’aquell èxit. Una comèdia que copia la fórmula original al peu de la lletra i que vol dissimular la manca de noves idees amb l’acumulació dels ingredients que tan bé van funcionar a la primera part. Si De Niro va ser el contrapunt perfecte de la proposta original, aquesta vegada els productors han estirat el talonari perquè dos estrelles més s’apuntin a la funció: Dustin Hoffman i Barbra Streisand. Ells dos són els pares d’en Gaylor Folien (el còmic Ben Stiller), una parella molt esbojarrada que ha de conèixer els seus tibats consogres abans del casament del fill.

Però aquest repartiment de luxe encara fa més evidents les limitacions de la pel·lícula. “Los padres de él” demostra que ni els millor actors poden salvar una comèdia sense ritme ni bons gags. I encara menys si els que han de tirar del carro són tres mites en hores baixes. L’atractiu inicial de veure junts De Niro, Dustin Hoffman i Barbra Streisand es converteix ben aviat en decepció. Atrapats per un guió i per una direcció que no estan a l’alçada, les estrelles es limiten a sobreactuar i a auto-parodiar-se. De Niro i Barbra Streisand encara salven els papers, però en el cas de Dustin Hoffman la patinada és especialment sonada perquè flirteja amb el ridícul més d’una vegada.

Només Ben Stiller sembla trobar-se còmode amb un tipus d’humor que ell representa millor que ningú: el que es decanta per l’escatologia, els gags visuals i el slapstick gruixut. Un material força barroer, però que remenat amb traça ha servit per crear algunes de les comèdies més gamberres i estimulants dels darrers anys. Però ni el director Jay Roach demostra l’enginy dels germans Farrelly ni aquests grans actors encaixen en un tipus de comèdia que requereix frescor i força poca vergonya. Segurament l’exemple més evident que alguna cosa ha fallat és que el gat i el gos de la pel·lícula protagonitzen els millors gags.

“Los padres de él” no decebrà a qui només vulgui passar una bona estona. El problema és que riure’s de (i no amb) Dustin Hoffman o Robert De Niro és una broma que no fa massa gràcia.

EL AVIADOR

2005-02-04T01:59:00.000-08:00

Scorsese i DiCaprio fan volar Howard Hughes

Howard Hughes va produir la pel·lícula més cara del seu temps abans de fer els 30. Va comprar una companyia aèria mentre feia la volta al món en avioneta. Va seduir actrius com Katherine Hepburn i Ava Gadner. I després d’arribar a dalt de tot, l’ombra de la bogeria va amenaçar-lo amb l’abisme.

Portar al cinema la vida d’un personatge tan magnètic com aquest era un repte temerari. Però després del relatiu fracàs de “Gangs of New York”, aquesta vegada el director Martin Scorsese i l’actor Leonardo DiCaprio han acompassat el ritme per signar una pel·lícula poderosa, de nervi narratiu, maneres contingudes i fusta de clàssic. Perquè “El aviador” sap com esquivar les trampes del biopic (aquest subgènere rendit a les vides de pel·lícula) amb la mateixa habilitat amb què Hughes pilotava els seus aeroplans.

Un mèrit que, a banda del gran treball de Scorsese i de DiCaprio, també cal atribuir a l’escriptura de la història. El guió de John Logan fuig de l’intent d’esquematitzar tota una vida per centrar-se en l’etapa dels grans èxits i fracassos de Hughes. Un anys que mostren les llums i les ombres del protagonista, que suggereixen les empremtes del passat i que permeten imaginar el seu malaguanyat futur.

Scorsese aprofita aquest material de primera per dirigir la seva millor pel·lícula en molts anys. Malgrat que no té la grapa visual de les seves millors pel·lícules, “El aviador” manté l’elegància i el magistral pols narratiu del realitzador. I ens descobreix un Scorsese més seré i equilibrat, cenyit al relat i al personatge, amb un barnís de classicisme narratiu que lliga molt bé amb la història. Scorsese sempre ha sabut reinventar el llegat dels grans directors nord-americans. Però aquesta vegada, potser perquè la pel·lícula també recrea els anys daurats de Hollywood, deixa que les influències siguin més transparents que mai. Podem reconèixer Orson Welles en l’ombra del passat que sempre perseguirà el protagonista. La lluita de Howard Hughes contra un senador corrupte recorda el millor Frank Capra. I les espectaculars escenes amb avions estan rodades amb l’instint èpic de John Ford o Howard Hawks.

Però ni el guió de Logan ni la direcció de Scorsese tindrien sentit sense l’aportació de Leonardo DiCaprio. Ell suporta el pes del film amb una interpretació magistral, plena de matisos i de recursos. DiCaprio recrea amb força i subtilesa les contradiccions de Hughes i broda un paper que el confirma com un dels actors amb més talent de la seva generació.

Un boig dels avions seduït per Hollywood

La passió pels avions li va obrir les portes del cinema. Howard Hughes no va parar fins acabar “Ángeles del Infierno”, una pel·lícula de combats aeris que va ser la producció més cara de l’època. Malgrat que el cinema no va arraconar mai la seva dèria pels avions, Hughes es va deixar seduir per Hollywood. Potser no és la part més important del relat, però la recreació de la indústria del cine d’aquells anys és una de les llaminadures de “El aviador”. I també permet que Scorsese deixi anar la seva passió cinèfila amb l’ajuda de rostres coneguts com Cate Blanchett (que en té prou amb el seu talent per recrear sense maquillatge els gestos i la personalitat de Katherine Hepburn), Kate Beckinsale (una Ava Gardner descafeïnada) o Jude Law (Errol Flyn).

ALEJANDRO MAGNO

2005-01-14T12:59:00.000-08:00

Les guerres i les ombres d’Alexandre el Gran

No és gens estrany que Oliver Stone hagi volgut portar al cinema la història d’Alexandre el Gran. La biografia del llegendari personatge -que als 25 anys ja havia conquerit l’imperi més gran del seu temps- conté les essències dels dos temes que sempre han obsessionat el polèmic director: la bogeria destructiva de la guerra i les ombres que amaguen els grans visionaris i líders polítics.

Stone recula fins al segle IV a. C. i vesteix el seu treball amb la roba cara d’una gran producció, però les dèries són les mateixes. L’empremta de la guerra passa del Vietnam a les batalles entre macedonis i perses. I un mite com Alexandre pren el relleu dels noms que el director ja ha retratat amb més o menys fortuna: Fidel Castro, J. F. Kennedy o Nixon.

Però Stone no sembla sentir-se a gust amb les costures luxoses de la seva nova pel·lícula. “Alejandro Magno” no té ni la contundència dels seus grans films bèlics (“Platoon”) ni l’abast dels seus millors retrats històrics (“JFK: Caso abierto”). De fet, ni tan sols conté l’energia que es podia esperar d’un cineasta que sempre ha buscat el risc i els excessos.

Malgrat que ofereix alguns moments esplèndids i burxa sense por en el cantó més fosc del personatge, el resultat decep per la barroeria narrativa i els disbarats del repartiment. A Oliver Stone sempre li ha agradat arriscar i anar a la seva, però aquesta vegada la temeritat es converteix en despropòsit. Colin Farrell aporta físic i força, però el personatge li queda dues talles grans. Angelina Jolie voreja la caricatura com a mare d’Alexandre. I Anthony Hopkins limita a lluir-se i a vendre nom. Només Val Kilmer sembla a l’alçada del repte.

La pesantor amb què transcorren les gairebé tres hores de la pel·lícula posa de manifest els forats del guió i les mancances de realització. El ritme s’encalla sobretot en les ridícules escenes intimistes i en les intrigues polítiques que estructuren el relat. Stone tampoc surt massa ben parat a l’hora de mostrar la bisexualitat d’Alexandre, barrejant l’amanerament dels seus amants amb una contenció que frega la covardia.

Però de l’espessor narrativa n’acaba sortint el dibuix d’un Alexandre tan interessant com poc complaent. Un personatge ambiciós i contradictori, consumit pel poder, que farà la guerra i conquerirà mig món mogut per unes conviccions que oculten solitud, angoixa i dimonis interiors. “Al darrera de cada nova frontera conquerida només he trobat decepció”, confessa un Alexandre el Gran esgotat i decrèpit, a punt d’acabar amb la seva llegenda al final de la desastrosa campanya asiàtica.

En canvi, la pel·lícula agafa volada quan s’escapa dels interiors i dels diàlegs afectats per mostrar amb vigor i una espectacularitat gairebé obscena tota la bogeria de la guerra. En les dues escenes bèl·liques retrobem la força i l’energia de Stone, capaç de convertir l’èpica distant del mite en escenes de batalla salvatges i crues, però d’una força visual aclaparadora. El primer combat (filmat a vista d’ocell gràcies a l’hàbil recurs de seguir el vol d’una àliga) és visualment majestuós, influït per l’estil de Peter Jackson a la saga d’“El senyor dels Anells”. Per contra, l’última batalla és una coreografia delirant i malaltissa. Gairebé un malson on les imatges acaben virant cap a tons vermellosos, com si la violència i la sang de la guerra amaressin tota la pantalla.

Dos bons moments d’aquest estimulant projecte fracassat que volia ser tan gran com el personatge en què s’inspira.

PRIMAVERA, VERANO, OTOÑO, INVIERNO... Y PRIMAVERA

2004-12-31T13:59:00.000-08:00

Les estacions d'una vida

Aquests festes de tradicions gastades i litúrgies de targeta de crèdit, pot ser un contrast interessant acostar-se a l’espiritualitat llunyana i terrenal de “Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera”. El coreà Kim Ki-duk, un dels directors més suggerents del moment, ens proposa una paràbola religiosa a partir del llegat budista. Un relat intimista i pausat fet de sensacions més que d’accions.

Aliens com som als codis i les maneres de les religions orientals, és complicat saber si el director utilitza la tradició budista amb la mateixa frivolitat amb què Hollywood s’ha apropat als relats bíblics, devaluant-los fins a convertir-los en espectacles cinematogràfics de bon pair. Podria ser que Kim Ki-duk també ens volgués vendre una tradició budista descafeïnada, de postal i llibre d’auto-ajudana, ideal per captivar els cinemes occidentals.

Però més enllà d’aquestes reserves o desconfiances, val la pena deixar-se endur per la lenta cadència d’aquesta història. Tant per la força visual d’un director que fa uns anys ens va impactar amb la poètica crua de “La isla”, com pel pòsit que deixen les imatges aparentment senzilles del film.

La pel·lícula ens situa en un petit monestir budista aïllat enmig d’un llac. En aquest indret, de bellesa feréstega però serena, un monjo ancià intenta educar el seu deixeble. El relat s’estructura a partir de les quatre estacions, que corresponen a diferents moments vitals dels protagonistes. La primavera mostra l’aprenentatge de l’alumne, tot just un nen. A l’estiu, el nen ja és un jove ple de desig i de passions. La tardor correspon a la dura maduresa del deixeble, que lluita per redimir-se d’un passat fosc. L’hivern és el període de la reflexió, l’envelliment i la mort. I com una metàfora dels cicles eterns de la vida, la pel·lícula retorna a la primavera per renéixer i començar de nou.

Precisament aquesta estructura fragmentada és el millor i el pitjor de la pel·lícula. D’una banda, sorprèn la lleugeresa amb què flueix una història tan pausada i contemplativa. Però per un altre cantó, hi ha episodis molt més brillants que altres i el conjunt peca d’irregular. L’austera intensitat de les dues primaveres, per exemple, contrasta amb els excessos esteticistes de l’hivern.

Deixant de banda els sotracs del relat, la pel·lícula commou pel delicat equilibri amb què barreja natura i alè espiritual, instints i religiositat. Per tot plegat, una manera diferent i recomanable d’estrenar el nou any i digerir els excessos nadalencs.

SKY CAPTAIN Y EL MUNDO DEL MAÑANA

2004-12-24T13:59:00.000-08:00

Moderna ciència-ficció d’ahir

L’embolcall visual d’aquesta pel·lícula és tan sorprenent i embogit com voler recrear amb una impressora digital els tons i el tacte d’una antiga postal trobada als encants. “Sky Captain y el mundo del mañana” és una enlluernadora posada al dia de l’estètica i els codis narratius del gènere fantàstic del anys 30. Una fotocòpia luxosa que llueix i captiva a primer cop d’ull, però que mai aconsegueix reproduir les textures i la màgia de l’original.

La pel·lícula ens situa a l’any 1939, en una impressionant Nova York amarada d’art decó i sofisticació visual. Com passaria en un còmic o en una pel·lícula d’aquella època, de sobte la ciutat es veu amenaçada per una colla de robots gegants que destrueixen tot el que troben al seu pas. Només l’intrèpid Sky Captain pot protegir la ciutat pilotant el seu avió entre els gratacels. Però això només és l’inici dels plans perversos tramats per la ment d’un súper malvat.

“Sky Captain y el mundo del mañana” és la joguina cara de Kerry Conran, un director enamorat del cinema, els còmics i la literatura d’evasió dels 30. Conran va trigar quatre anys per acabar el curt de sis minuts que pretenia ser l’origen de la pel·lícula. Un treball que va fascinar prou a Hollywood perquè algú es decidís a finançar amb més de 50 milions de dòlars el somni del director: reviure la imatge i l’esperit d’aquells anys amb les tecnologies digitals més sofisticades.

De fet, l’únic real a la pantalla són els actors (grans noms com Gwyneth Paltrow, Jude Law o Angelina Jolie), que es limiten a interpretant estereotips. La resta són escenaris i efectes visuals creats íntegrament per ordinador.

El resultat és un imponent collage visual d’estètica retro futurista, que barreja nostàlgia i tecnologia per homenatjar amb passió i respecte la cultura popular de fa 70 anys: de “Metrópolis” a “King Kong”, d’“Horizontes Perdidos” a “Flash Gordon” i de “Buck Rogers” a “La guerra dels mons”. Alhora, la pel·lícula recorda sagues com “Indiana Jones” o “La guerra de les galàxies”, treballs que també han reivindicat la força de la cultura popular nord-americana d’entre guerres.

Malgrat que visualment és espectacular, la història aviat perd força i l’homenatge s’acaba convertint en una recreació entretinguda, però freda i ensopida. “Sky Captain” apassionarà qui comparteixi la passió del director pels gèneres populars i la cultura retro. Però si de veritat es vol reproduir l’encant i la màgia d’aquesta ciència-ficció daurada, el millor és recuperar directament els irrepetibles treballs originals.

2046

2004-12-10T01:00:00.000-08:00

Hipnòtic futur ple de records

Wong Kar-Wai, l’autor d’aquella inoblidable “Deseando amar (In the mood for love)”, és el director més elegant i estilitzat del cinema actual. Però també és un realitzador hermètic que construeix els seus treballs des de l’instint i la intuïció. Amb més esperit de poeta que de narrador, Kar-Wai ignora les convencions formals i narratives del cinema i reclama un espectador sense prejudicis i amb ganes de deixar-se seduir. A canvi, ofereix un cinema tan atrevit, fascinant i perdurable com el que ens proposa a “2046”, una història d’amors impossibles en què els records del passat es barregen amb un relat de gènere futurista.

Moltes de les claus del seu nou treball ja són presents a “Deseando amar”. Perquè, d’alguna manera, “2046” és la seva continuació. L’habitació dels amants d’aquella història tenia el número 2046. A les dues pel·lícules apareix el mateix protagonista. I tant l’una com l’altra burxen de manera obsessiva en els misteris de les passions amoroses.

La pel·lícula es fa i es desfà seguint els camins selectius i infidels de la memòria i la fantasia d’un escriptor atrapat pel passat. Des de l’habitació 2046 d’un vell hotel de Hong Kong, el narrador rememora amb nostàlgia i dolor els amors perduts mentre escriu un relat titulat també “2046”. Un conte de ciència-ficció que en realitat parla més del passat que del futur i que redacta per no oblidar fins a quin punt va arribar a estimar anys enrere.

“2046” cohesiona de manera fascinant realitat i ficció, passat i futur, per acostar-se als escaires impossibles de la geometria de les passions. A partir dels records de les dones que passen per la seva vida, creuant pensaments i fantasies, el protagonista ens parla de l’única dona que va estimar i que va deixar escapar. Al mateix temps, l’idealitzat Hong Kong dels anys 60, ple de cabarets, luxe i música llatina, es mescla amb un fascinant futur a mig camí entre “Blade Runner” i “2001”.

Tot plegat, embolcallat amb l’impressionant talent del director, ple de recursos, troballes visuals i sensibilitat musical. Wong Kar-Wai mou la càmera amb elegància, alenteix o atura la imatge, distorsiona els temps narratiu, filma com si estigués espiant els seus personatges i vesteix cada pla amb melodies imprevisibles. El resultat és d’una bellesa aclaparadora.

La proposta desconcertarà o irritarà qui busqui una història rodona i ben lligada. Però si s’està disposat a prescindir de la tranquil·litzadora lògica narrativa, a no esperar respostes i a perdonar les sortides de to del relat futurista, l’experiència pot resultar tan hipnòtica i sensual com les imatges de la pel·lícula.

ELS INCREÏBLES

2004-12-03T01:59:00.000-08:00

L'animació digital fa un pas increïble

L’any 1995, la companyia d’animació digital Pixar es va associar amb la Disney per revolucionar els dibuixos animats amb “Toy Story”. Des d’aleshores, han creat pel·lícules memorables (“Bichos”, “Monstruos S.A.”, “Buscando a Nemo”) seguint una fórmula exigent però infalible: anar cada vegada més enllà en la vessant tècnica, però sempre a través d’una bona història. “Els increïbles” no solament manté el nivell, sinó que supera les expectatives per convertir-se en el treball més ambiciós i gratificant de la Pixar.

Aquesta vegada la bona història està protagonitzada per una família de súper-herois retirats. El cap de família és en Bob Paar, que va ser l’emmascarat més poderós i famós del planeta fins que el govern va decidir jubilar els súper-herois. Malgrat que la seva dona i els seus fills també tenen súper-poders, tots intenten fer una vida normal. Però la misteriosa comunicació que rebrà en Bob, citant-lo per complir una missió d’alt secret, pot canviar les coses.

Tècnicament, el repte ha estat fer una pel·lícula protagonitzada només per persones. Fins ara la Pixar havia trampejat les mancances de l’animació digital utilitzant personatges no humans. Però aquesta vegada s’han atrevit a fer el pas endavant i el resultat és espectacular. L’animació és fluïda, les textures són naturals i l’expressió dels personatges és prodigiosa.

Els dibuixants no han volgut crear éssers híper-realistes, sinó que han preferit actualitzar el traç alegre i sintètic de les millors escoles de còmic i “cartoon” per obtenir un elegant estil caricaturesc, a mig camí entre el classicisme i la il·lustració més moderna. Aquest estil visual contrasta amb un sofisticat i enlluernador disseny de producció retro-futurista, que llueix especialment en els decorats i en les escenes d’acció.

Però el responsable de conjuntar història i tècnica ha estat el director i guionista Brad Bird, un nen prodigi de l’animació que va ser fitxat per la Pixar després de signar la modesta però recomanable “El gigante de hierro”. El resultat és un relat divertit i trepidant, on l’humor i l’acció es barregen de manera un pèl desordenada però sempre brillant.

“Els increïbles” desmitifica els súper-herois amb una mirada irònica i entremaliada, però que manté la complicitat amb els codis narratius d’un gènere que el director ha confessat admirar des que era petit. La pel·lícula conté tots els elements imprescindibles d’un bon relat d’emmascarats, però girats del revés amb gràcia i subtilesa. Les escenes domèstiques de la família de súper-herois (que contenen els millors gags de la pel·lícula) es combinen amb homenatges gens dissimulats a “Superman”, “Batman” o la recent “Hellboy”. Tot plegat, amb un humor fresc i intel·ligent capaç d’esquivar la inevitable moralina de la casa mare, la Disney.

Però quan el ritme narratiu s’accelera, “Els increïbles” també és un majestuós exemple de cinema d’acció per a tots els públics, dotat d’una reserva inesgotable d’inventiva visual i de recursos narratius. Aquí també se succeeixen les referències visuals i musicals (atenció a la juganera i vibrant banda sonora) als grans títols del cinema d’entreteniment: des de les pel·lícules d’espies i de ciència-ficció dels anys 60 fins a la saga d’Indiana Jones.

“Els increïbles” conté tanta energia cinematogràfica que costarà de pair als més petits. En canvi, qui vulgui recuperar les emocions d’un gran entreteniment disfrutarà com un nen d’aquest festival de cinema digital. A més, doblat al català de manera excel·lent.

ANTES DEL ATARDECER

2004-11-26T00:59:00.000-08:00

Abans i després, una història irrepetible

L’any 1995, uns joveníssims Ethan Hawke i Julie Delpy van protagonitzar “Antes del amanecer”, dirigida per l’aleshores prometedor Richard Linklater. Rera la façana del que semblava una intrascendent proposta per a adolescents, s’amagava una pel·lícula vital, intensa i melangiosa com la preciosa història d’amor que explicava. Les vides d’un jove nord-americà i una estudiant francesa es creuaven durant una nit en una Viena majestuosa, escenari d’una de les millors comèdies romàntiques dels anys 90.

Anys després, els responsables de la pel·lícula han acceptat el repte d’imaginar què podia passar si aquells dos joves es retrobaven al cap d’una dècada. El resultat és aquesta inspiradíssima “Antes del atardecer”, que no només manté el to i l’empremta de l’original, sinó que la supera de llarg per convertir-se en una de les millors pel·lícules de l’any.

Retrobament a París

Per una vegada, el temps ha jugat a favor de la segona part. Com un vi que ha sabut envellir bé, “Antes del atardecer“ és tan intensa i captivadora com l’original, però incorpora altres matisos: persistència, més profunditat i un punt d’amargor en el ressentiment i el dolor que poden covar dues persones que s’estimen.

Després de nou anys, els dos joves a qui el destí va jugar un mala passada es retroben a París. I se n’adonen de fins a quin punt el present ha trait els seus somnis. Han crescut, han madurat i s’han fet una vida, però tots dos han hagut de pagar un preu pels sentiments que van compartir aquella nit i que reviuran durant unes hores a la capital francesa. “Vaig posar tot el meu romanticisme en aquella nit i tu t’ho vas emportar”, li retreu ella en un dels moments més intensos de la pel·lícula.

“Antes del atardecer” és un emocionant relat de com els sentiments i el pas del temps erosionen i canvien les vides, tant al davant com al darrera de la càmera. Perquè els anys també han passat per als responsables de la pel·lícula. Richard Linklater no ha arribat a convertir-se en aquell gran director que molts esperaven. Ethan Hawke s’ha quedat en un bon actor de segona. I la francesa Julie Delpy ha posat més energies en noves aventures (dirigir o fer música) que en la seva carrera d’actriu.

Però el talent de tots tres torna a rajar en aquesta pel·lícula, escrita conjuntament pel director i els dos protagonistes. Segurament aquesta implicació personal és la clau de la màgia que transmet el film. Com només sap fer el millor Woody Allen, els diàlegs sustenten el relat i el fan fluir amb lleugeresa. Sonen absolutament naturals, amb el punt just de complicitat, mitges veritats, banalitat o pretensions de qualsevol conversa d’enamorats. Ethan Hawke i sobretot Julie Delpy estan magnífics i es fan seus uns personatges fets a mida.

Per la seva banda, Linklater prescindeix de qualsevol el·lipsis o salt narratiu per simular que la història dura només els 80 minuts reals del metratge. Per això utilitza cadenciosos plans-seqüència que segueixen la parella mentre passeja per una París fotografiada amb senzillesa però enlluernadora. El conjunt és rodó. Tan elegant, subtil i commovedor com la filmografia del mestre Éric Rohmer, el referent més clar del director. O com l’encisador vals que canta Julie Delpy al final d’aquesta pel·lícula irrepetible.

MELINDA Y MELINDA

2004-11-19T01:00:00.000-08:00

Doble ració de Woody Allen

Fa temps que Woody Allen s’ha entossudit a estrenar una pel·lícula per any. Pels que admirem el director, la cita anual amb les seves històries és un hàbit dolç i complaent. Però tan confortable, que s’encamina perillosament cap a la rutina. Les seves pel·lícules encara són brillants, però ja no sorprenen. Malgrat que “Melinda y melinda” és el seu millor treball en força temps i conté moments antològics, tampoc esborra la sensació que el cinema de Woody Allen està esgotant una etapa.

“Melinda y Melinda” parteix d’un plantejament força original. Què passaria si la mateixa història s’expliqués de dues maneres diferents? La Melinda del títol (una convincent Radha Mitchell) és una dona en crisi que apareix per sorpresa a la vida d’un grapat de novaiorquesos benestants i força neuròtics. Un punt de partida que es desenvoluparà de dues maneres molt diferents. Des del drama més intens i des de la comèdia més refrescant.

Aquesta premissa serveix perquè Woody Allen ens serveixi una ració doble i ben condimentada del seu talent. Bons gags, diàlegs enginyosos i ritme lleuger quan toca fer comèdia. En la part dramàtica, una esmolada i demolidora anàlisi de les de les relacions sentimentals. I en tot moment, els bons actors de sempre i l’irresistible Nova York de les seves pel·lícules. Aquesta vegada Manhattan està fotografiada a la tardor, amb aquells racons que el director ja ha fet seus: els carregats “bistrots” amb música jazz amagats pel SoHo, els exclusius apartament del Upper West Side i el sempre present Central Park. Per cert, que Nova York comparteix protagonisme amb la ciutat de Barcelona, elogiada dues vegades a la pel·lícula.

El problema és que tot plegat ja ho hem vist en altres treballs del director i amb maneres molt més autèntiques. Les seves millors obres han barrejat drama i comèdia de manera magistral, sense necessitat de fer-ne un exercici d’estil un pèl forçat com passa ara. I tot que el director se n’ha adonat que ja és massa gran per resultar creïble en segons quins personatges, continua fent servir intèrprets que es limiten a “fer de Woody Allen”. En mans de l’actor Will Ferrell, els seus coneguts gestos i tics resulten pesats i gairebé grotescos. En conjunt, “Melinda y melinda” no decep. Però tot és tan familiar, segur i previsible com aquells matrimonis que el realitzador va disseccionar en els seus millors treballs.